Textos dialectals del català i de l'aragonès

Els següents textos procedixen de dos llibres diferents (el del benasquès [La franja de la Franja, Antoni Babia] tan anomenat, i un altre d'en Veny: Els parlars catalans), i per això, hi ha diferències a l'hora de representar un so:

ja ti- En els textos aragonesos, que procediixen del primer llibre esmentat, “j” representa el so de “j” del castellà: “lijeramente”. En el text ribagorçà, procedent del llibre d'en Veny, aquest so és representat per [x]: li[x]eramén.

- En els textos catalans, hi ha mots accentuats amb accents greus o aguts si així apareixen en els textos originals. Les ês representen el so de vocal neutra tònica del balear. Si hi ha una lletra entre parèntesis, vol dir que aquesta es pronuncia en un altre context. Els mots entre parèntesis són variants també vàlides en el parlar en qüestió.

- Als altres textos procedents de Neop@tria, els autors han fet servir la grafia que han cregut convinent. Si voleu fer consultes sobre els textos podeu penjar les vostres preguntes al fòrum.

ANSOTANO (ANSÓ)
Un hombre sólo teneba dos fillos. O más txoben li dezió a o pai suio: «Ia ié hora que siga o mio propio amo i que tienga cauquerré; cale que pueda ímene i bié mundo. Parta os suios biens i deme lo que me toque». «Ai, fillo mio», dezió o pai, «como quieras; iés un malo i seràs castigau». I dispués ubrió un cajón, partió os suios biens i ne fazió dos partis.
Unos dias dispués, o malo sen fué de o lugà bien contento i sin dezí adiós a nadie. Cruzé muitas tierras iermas, muitas selbas i muitos rios, i plegué ta una gran ziudá do se gasté todos os dinés. Bel tiempo dimpués, tenié que bendé os bestius suios a una mullé biella i trobé treballo de mozo: o embioron ent'os campos pa guardà os burros i os güeis. Alora fue bien esgraziau. Ia no tenié cama pa adormí por a notxe, ni fuego pa calentase quando teneba guza. A bezes teneba tanta fambre que hasta se habria txentau (mintxau) ixas fuellas de col i ixa fruita podrida que txentan (mintxan) os cotxinos; pero dinguno li daba pon.
Un dia, a lo que se retiraba el sol, i con la tripa bazia, se dexó cayé enzima d'un tronco, i alufraba por a bentana os paxaros que bolaban templaus. I dispués bió salir a luna i as estrellas, i dezió plorando: «Allí, cassa o pai mio ié emplida de mozos que tienen pan i bino, cocos i quesso, tanto como ne quieren. Mientrastanto io aquí me muero de fambre».

TENSINO (PANTICOSA)
Un hombre sólo teneba dos fillos. O más txoben le dijió a su pai: «Ia ié hora que sia ro mio propio duenyo i que tenga dinés; cale que pueda ime i bier mundo. Parta os suios biens i deme lo que me toque». «Ai, fillo mio», dijió ro pai, «como quieras; iés un malo i seràs castigato». I dispués abrió un cajón, partió ros suios biens i ne fizo dos partes.
Unos dias dispués, o malo sen fué del lugar bien contento i sin dezir adiós a nadie. Cruzó mutxas tierras iermas, mutxos bosques i mutxos rios, i plegó ta una gran ziudá do (don, on,o) se gastó toz os dinés. A ro cabo belos messes, tubo que bender os suios bestitos a una muller biella i trobó traballo de mozo: lo enbión ta ros cambos pa guardar os burros i os güeis. Antonzes fue bien esgraziato. Ia no tubo cama pa dormir por a notxe, ni fuego pa calentase quando teneba frío. A bezes teneba tanta hambre que hasta s'haberba comito ixas follas de col i ixa fruta podrida que comen os cotxins; pero nadie le daba cossa.
Un dia, quando se feba de notxe, i con a tripa bazia, se dejó cayer enzima d'un tronco, i miraba por a bentana os pajaros que bolaban lijeramente. I dispués bido salir a luna i as estrellas, i dijió plorando: «Allí, cassa mi pai ié plena de mozos que tienen pan i bino, güegos i quesso, tanto como ne quieren. Mientrastanto io aquí me muero de hambre».

GISTAVIN (PLAN)
Un hombre nomás teneba dos fillos. El más txoben le ba dezire a su pai: «Ia ié hora que siga el mio propio duenyo i que tienga dinés; cal que pueda dime i biyere mundo. Parta es suios biens i deme lo que me toque». «Ai, fillo mio», ba dezire el pai, «como quieras, iés un dolén i seràs castigau». I dispués ba ubrire un caixon, ba partire es suios biens i ne ba fere dos partes.
Uns diyas dimpués, el dolén sen ba dire del lugare muito contento i sin dezire adiós a nengun (ningun, dengun, garra). Ba cruzare muitas tierras iermas, muitas selbas i muitos rios, i ba plegare a una gran ziudá anque se ba gastare toz es dinés. Bels messes dimpués, ba tenere que bendere es suios bestius a una dona (mullere, mullé) biella i se ba alogare como mozo: el bon embiare tas campos ta guardare ye es burros i es güeis. Alabez ba estare muito esgraziau. Ia no ba tenere cama ta dormí per la nuei, ni fuego ta calentase quan teneba frio. A bezes teneba tanta fambre que hasta s'habrí comiu ixas fuellas de col i ixa fruta podrida que comen es latons; pero nengun (ningun, dengun, garra) le daba cossa.
Un diya, al escurezido, con la tripa bazía, se ba deixare cayere denzima d'un tronco, i miraba per la bentana es muxons que bolaban lijeramente. I dispués ba biere salire la luna i las estrelas, i ba dezire plorando: «Alí, cassa mi pai ié plena de mozos que tienen pan i bino, güegos i quesso, tanto como ne quieren. Mientrestanto io aquí me muero de fambre».

RIBAGORZANO (GRAUS)
Un hombre solo teniba dos fillos. El más choben le ba dezí a su padre que ya ye hora de que siga yo l´amo y que tienga dinés. Cal que pueda íme ne y beyé món. Porta es suyos biens y donamene lo que a yo me´n toca. ¡ ay hijo mío, ba dezí el padre. Como quieras, pero yes ben dolén y serás castigau. Y dimpués ba ubrí un caixon, ba partí es suyos biens y ne ba fé dos partes.
Uns días dimpués el dolén s´en ba í del llugá, ben conten y sin dezí adiós a dingún. Ba cruzá muitas( tiengo la duda entre muchas o muitas) terras yermas, muitos bosques y muitos ríus. Y ba llegá ( arribá )a una gran ciudá, aón se ba gastá toz es dinés. Dimpués d´unos meses ba bendé es suyos biens a una mullé gran, y se´n ba posá como mozo. Lo ban mandá a es campos ta guardá es burros y es bous. Y ba está muito desgraciau. Y ba tení cama ta chitasene per la noche. Ni fuego ta callentasene cuan teniba frío. A vezes ( tamé he escuitau a begadas) teniba tanta fame, que se n´habría comiu ixas fuellas de col e ixa fuella pudrida que minchan es tozinos. Pero dingún de daba brenca.
Una tarde, con la tripa bacía, s´en ba dixá cayé enzima d´un tronco y miraba per la bentana ( tamé finestra ) es muxons que bolaban ligeros. Y dimpués ba beyé sallí la luna y es estiels y ba dezí pllorán. Allá a casa de papá, está pllena de criaus, que en tienen pan y bino, güebos y queso, tanto como en quieran. Mientrastanto yo astí me muero de fame.

RIBAGORÇÀ (CAMPORRELLS)
Un home només tenibe dòs fillx. Lo més txobe ba dí a son pare: «Ia é hora que siga'l meu pròpi amo i que tinga dinès; cal que puga aná-me'n i bèure món. Partisque'ls seus béns i done'm lo que'm toque». «Ai, fill méu», ba dí'l pare, «com bulgues; ets un dolén i sirás castigat». I después ba aurí un calaix, ba partí'ls seus béns i'n ba fè dòs parts.
Uns dies después, lo dolén se'n ba ná del lloc mol contén i sense di adiós a ningú. Ba trabessá moltes tèrres ermes, mols boscos i mols rius, i ba arribá a una gran ciutat agon se ba gastá to-los dinès. Al cap d'uns messos, ba habè de bendre'ls seus bestits a una dona bèlla i es ba llogá com a mosso: lo ban embiá'ls cam(p)s pa guardá-hi los somès i'ls bous. Allabòns ba sè molt desgraciat. Ia no ba tindre llit pa dormí pe la nit, ni foc pa escaufà's quan tenibe fred. A begades tenibe tanta gana qu(e) hasta s'haurie mintxat aquelles fulles de col i aquella fruita podrida que mintxen los tocinos; pero ningú li donabe res.
Una tardada, en la tripa buida, se ba dixá caure al damon d'un tronc, i mirabe pe la bentana'ls mixons que bolaben li[x]eramén. I después ba bèure eixí la lluna i les estrélles, i se ba dí tot plloran: «Allá, cas de papa está plléna de mossos que tenen pa i bi, ous i formatxe, tan cóm ne bolen. Mentrestan io ací me morisco de gana».

CATALÀ NORD-OCCIDENTAL (LLEIDA)
Un home només tenie dos fills. Lo més jobe ba dí al seu pare: «Ia és hora que siga'l meu propi amo i que tinga cèntims; cal que me'n puga (a)ná i bèure món. Partiu los bostres béns i doneu-me'l que'm toqui». «Ai, fill meu». ba di'l pare, «còm bulguis; ets un dolén i serás castigat». I ancabat, ba aurí un calaix, ba partí'ls béns i'n ba fé dos parts.
Después d'uns dies, lo dolén se'n ba aná del pobble mol pintxo i sense di adéu a ningú. ba trabessá moltes terres èrmes, molts boscos i mols rius i ba arribá am una gran ciutat a on se ba gastá to-los cèntims. Al cap d'uns mesos, se ba habé de béndre tots los seus bestits a una donè bèllè i's ba llogá de mosso; lo ban ambiá als camps per guardá-hi los rucs i'ls bous. Allabòrens ba sé mol desgraciat. Ia no ba tindre llit per dormí a la nit ni foc per ascalfá's quan tenie fréd. De begades, tenie tantè ganè que s'haurie menjat aquelles fulles de col i aquellè fruitè pudridè que mengen los tocinos, pero ningú li donaba rés.
Un diè, cap al tar(d), amb lo bentre buit, se ba dixá caure al damun d'un tron, i mirabe per la finestrè los mixons que bolaben lleugeramén. I después ba bèure aparéixe la llunè i les astrélles i, ploran, pensabe: «Allà, la casè de mon pare está pléna de mossos que tenen pa i bi, ous i formatge, tan com ni bolen. Mentrestan, io aquí'm moro de ganè».

VALENCIÀ MERIDIONAL (TAVERNES DE VALLDIGNA)
Un home només tenia dos fillx. El més tjove li va dir a sun pare: «Ia és hora que siga el meu propi amo i que tinga dinés: fa falta que puga anar-me'n a vore món. Partisca els seus béns i don'm lo que'm toque». «Ai, fill meu», va dir el pare, «com vullgues, eres un roín i seràs castigat». I después va ubrir un ca(i)xó, va partir els seus béns i va fer dos parts.
Uns dies después, el roín se'n va anar del poble mol(t) campante i sense dir adiós a ningú. Va travessar moltes terres ermes, mol(t)s boscs i mol(t) s rius, i va arribar a una gran ciutat a on es va gastar tot(s) los dinés. Al cap d'uns mesos va haver de véndre la roba a una dona vella i es va posar en amo. el van enviar als cams pa guardar els burros i els bous. Entonces va ser molt desgraciat. Ia no va tindre ni llit pa dormir per la nit ni foc pa calfar-se quan tinguera fred. A vegaes tenia tanta gana que hasta s'havera mintjat aquelles fulles de col i aquella fruta podrida que es mintgen els porcs; pero ningú li donava rés.
Un dia, a poqueta nit, en lo ventre buit, es va dixar caure damun d'un tronc i mirava per la finestra els pardalets que volaven llautgerament. I después va vóre aparé(i)xer la lluna i les estrèles, i es va dir plorant: «Allà, la casa de mun pare astà pléna de criats que tenen pa i vi, ous i formatge, tant com ne volen. Mentrimentres, io ací en muic de fam».

EIVISSENC ( LA VILA D'EIVISSA )
Un home numés tenia dos fis. Es mé(s) jove li digué a sun pare: «Ia (ê)s hora de que siga es meu propi amu i que tenga sous; ês necessari que puga anar-me'n i vóre món. Partigueu es vostrus béns i dau-me lu que'm pertoqui». «Ai, fi meu, va di sun pare, com vuigues, ets un dulén i siràs castigat». I llavò va ubrí un cala(i)x, va partí's seus béns i en va fé dos parts.
Uns dies después aquêll dulén se'n va 'ná des poble mol estufat i sênse di diós a ningú. Atravessà moltes terres pelades, mols de boscus i mols de rius i 'ribá a una gran ciudat on se va gastá tots es sous. As cap d'uns mesus va havê de vêndre sa roba a una dona vea i es va llugá com a jurnalé. El varen enviá al cam a guardar-hi es àsens i es bous. Llavò va sê mol desgraciat. Ia no va tení llit per durmí a la nit ni foc per escalfar-se quan tenia frêd. De vegades tenia tanta gana qu'hasta s'hagués menjat aquêlles fuies de col i aquêlla fuita pudria que mêngen es gurrins. Però ningú li dunava rês.
Una nit, en su ventrêi buit, se de(i)xà caure damun d'un tió i mirava pe sa finestra es pardals que vulaven llugés i llavò va vóre surtí sa lluna i ses estrelles i es va dí pluran: «Allà, sa casa de mun pare està plêna de jurnalés que tenen pa i vi, ous i furmatge, tant a vulê. Mentrestan, io aquí me mor de fam».

MALLORQUÍ (CAMPOS)
Un homo domés tenia dos fiis. Es mé(s) tjove va di (a) son pare: «Ja's hora que sigui's meu propi amo i que tengui dobbés: ês necessari que me'n pugui (a)ná i vêure món. Partiu es vostros béns i donau-mê lo que me toqui». «Ai, fii meu», va dir son pare, «com vulguis; ets un dolent i seràs castigat». I llavò va ubri un cala(i)x, va partí e(s) tseu(s) béns i en va fé dues pars.
Un(s) dies después (as cap d'un(s) dies), es dolen(t) se'n va (a)ná des pobble tot gojós i sense dí diós a nigú. Va travessá mols d'ermassos, mol(s) de bòts i mol(s) de rius i va (a)rribá a una gran ciutat avon va gastá tots es dobbés. As cap d'un(s) mesos, va (ha)vê de vêndre sa seva roba a una dona vea i se va llogá per missatge: el varen enviá a-n es cans (a foravila) per gordar-hí (e)ts ases i (e)s bous. Llavò va sê mol(t) desgraciat. Ja no va tení llit per durmí en sa nit ni foc per escaufar-sê quan(t) tenia frêd. de vegades tenia tanta talent (fam) que fins i tot s'hauria menjat aquelles fues de col i aquella fruita pudrida que mêngen es pors; però nigú li dava (donava) rês.
Un vespre, am(b) so ventre buit, se va dé(i)xá caure damunt un tronc i mirave pe sa finestra ets aucells (aucels) que volaven jugés. I llavò (después) va vêure surtí sa lluna i ets estêls (ses estrêlles) i va di plorant: «Allà, a ca mun pare, està plê de missatges que tenen pa i vi, ous i formatge, tan(t) com en volen. Mentrestant, jo aquí me mor (muir) de fam».

 

Neop@tria

ALTORIBAGORZANO (CAMPO) Versió de l'Esparver
Un home solo (només) teniba dos fillos. El mes txoben le ba dí a su padre: « Ia ie hora de que siga el mio propio amo i tienga dinés; cal que pueda íme-ne i beyé mundo. Parta els suios biens i deme lo que a io me'n toca». «Ai, fillo mio», ba dí el padre, «como quieras; ies un dolén i serás castigau» I dispués (aluego?) ba ubrí un caixón, ba partí'ls suios biens i ne ba fé dos partes.
Uns días dispues el dolén se'n ba í del llugá, ben contento i sin decí adios a dingún. Ba cruzá muchas terras iermas, muchos bosques i muchos rios, i ba llegá a una gran ciudat, aón se ba gastá to'ls (toz els) dinés. En pasá uns meses ba tení que bendé els suios bestius (trajes) a una mullé gran i se ba meté de mozo. El ban mandá ta'ls campos pa recordá-ie els somés y els güeis (bous?). Alabez ba sé mui esgraciau. Ia no ba tení cama pa dormí pe la nit, ni fuego pa callentasen cuan teniba frío. A begadas (beces) teniba tanta fame, qu(e) hasta se'n habria comiu aquellas fuellas de col i aquella fruita pudrida (pasada, malmetida) que comen els tocinos (txinons); pero dingún le'n daba brenca.
Una tardada, con la tripa bacía, se'n ba dixá caié encima d'un trallo (tronco) i miraba pe la bentana'ls muixons que bolaban lijeramente. I dispues ba beié sallí la luna i las estrellas i ba dí pllorán. «Allá, casa de papá está pllena de criaus, que tienen pan i vin, güebos i queso, tanto como en quieran.» Mientrastanto io aiquí me muero de fame.

BENASQUES (dan haches, tx-, -r ) Versió d'Unomés
Un home només tenive dos fills. El més txove le va dir al pair suio: « Ia iè hora de que sigue el propio amo mio i tienga diners; cal que puesca anar-me-ne i vere món. Parte els biens (bèns) suios i done-me lo que a io me'n toque». «Ai, fillo mio», va dir el pair, «com quergues; iès un dolent i seràs castigau» I dimpués va ubrir un caixón, va partir els biens suios i ne va fer dos partes.
Uns díes dimpués el dolent se'n va anar del lluger, bèn content(o) i sinse dir adeu/aixats a degú. Va cruçar moltes terres iermes, moltos bosques i moltos rius, i va arribar a una gran ciudat, agón se va gastar tots els diners. En pasar uns mesos va tenir (u millor tinre??) que venre els bestits suios a una dona gran i se va meter de moço. El van manar ta'ls camps ta arrecorder-ie els rucs i els bous. Alavegada va estar molt esgraciau. Ia no va tenir llit enta txitar-se pela nit, ni fòc enta callentar-sen quan tenive fret. A vegades tenive tanta fame, qu(e) hasta (iè posiblle la forma “dinca” en altros tèmps) se'n haríe mintxau aquelles fuelles de col i aquella fruita malmetida que mintxen els llitons; pero degú le'n donave brenca.
Una tarde, dan la tripa bueda, se'n va dixar caire encima d'un trallo i mirave pela ventana'ls moixons que volaven “ligeramente”. I dimpués va vere salre la luna i els estrells i va dir plloràn. «Allà, casa de papair iè pllena de criats, que tienen pan i vino, ous i formatxe, tant coma en querguen.» Mentres io ací me muero de fame.

 

BENASQUES (dan la grafia de Saura, hu lo menos, astò percuro.) Versió de Benàs.ara
Un òme sòlo tenibe dos fillos. El més chove le va di al suyo pai:"ya ye hora de que siga el propio amo mío y tienga dinés; cal que puesca anà-me'n y vere mon. Partisque el suyos biens y done-me lo que a yo me'n pertoque". "Ai, fillo mío" va dí el pai, "còma quergues, yes un maduro y seràs castigau". Y dispués va ubrí un caixón, va partí el suyos biens, y ne va fe dos parts.
Uns díes dispués el dolen se'n va anà del llugà, ben conten y sin tartí ni adios("aixats" desgrasiadamen no s'empllege)a degú. Va crusa moltes terres yermes, moltos bosques y moltos rios, ya va arribà a la gran siudat, agón se va gastà tots els dinés. En pasà uns mesos va tinre que venre els suyos vestius a una dòna gran y se va foté a serví de moso. El van manà ta'ls praus en ta recordà els somèros y els bous. A la vegada va està mol desgrasiau. Ya no va tinre llit en ta cheta-se pe'la nit, ni foc en ta calentase cuán tenise fret. A vegades tenibe tanta fame que s'aríe minchau aquelles fuelles de col y aquella fruta malmeteda que minchen els llitóns, pero que degú l'en donabe brenca.
Una tardi, dan la tripa vueda se va dixà caire ensima de un trallo/trabino y mirabe pe'la ventana uns moixons que volaben. Y dispués va vere salre la lluna y les estrelles, y ba di plloran: "alla, casa de papa, ye pllena de criaus, que tienen pan, vino, ous y queso, tan còma en querguen. Mentrestan yo así muergo/muero de fame.

RIBAGORÇÀ (CAMPORRRELLS) Versió de Fra Gombáu que millore l'anterior, feita pel seu parent.
Un hòme només tenive dòs fills. Lo més txóve li va di(r) a son pare : « Ia é hòra que siga el méu pròpi amo i que tinga quartos. Cal que puga ana(r)-me'n i vèure món. Partisque els seus béns i dóne'm lo que em tòque”. “Ai, fill méu!”, va di(r) el pare, “cóm vulgues; éts un dolen(t) i siràs castigat”. I después va auri(r) un calaix, va parti(r) els séus béns i en va fè(r) dòs par(t)s.

Uns dies después, lo dolén(t) se'n va ana(r) del llòc mólt contén(t) i sénse di(r) adéu a ningú. Va travessa(r) móltes tèrress érmes, mól(t)s bòscos i mólts rius i va arriba(r) a una gran ciudat agón se va gasta(r) tó(ts) los quartos. Al cap d'uns méssos, va havè(r) de véndre els séus vestits a una dòna vèlla i es va lloga(r) com a mósso. Lo van envia(r) als cam(p)s p(er) a guarda(r)-hi los somè(r) s i els bòus. Allavòns va sè(r) mól(t) desgraciat. Ia no va tindre llit p(er) a dormi(r) pe(r) la nit ni fòc p(er) a escaufa(r)'s quan tenive fréd. A vegades tenive tanta gana que hasta s'haurie mintxat aquélles fulles de còl i aquélla fruita podrida que mintxen los tocinos; péro ningú li donave rés.

Una tardada, én la tripa buida, se va dixa(r) caure a demón(t) d'un trónc i mirave p(er) la ventana els mixons que volaven llutxè(r)s. I después va vèure eixi(r) la lluna i les estrelles, i se va di(r), plloran(t): “Allà baix, cas de papa està plléna de móssos que ténen pa i vi, òus i formatxe, tan(t) cóm ne vòlen. Mentrestan(t), ió ací me morisco de gana”.

RIBAGORÇÀ (BENAVARRI) Versió de Gineu
Un hòme només teniba dòs fills. El més txobe ba dí al sèu pare: «Ia é hòra que siga el mèu pròpi amo i que tinga dinès; cal que puga aná-me'n i vèri món. Partisca (parta) els sèus béns i done-me lo que me tòca». «Ai, fill mèu», ba dí el pare, «com bulgas; es un dolén i sirás castigat». I después ba obrí un caixó, ba partí els sèus béns i en ba fè dòs parts.
Uns dias después, el dolén se'n ba aná del lloc mòl contén i sinse (sin) di adéu a ningú (ninguno). Ba atrabessá mòltas tèrras èrmas, mòls bòscos i mòls rius, i ba arribá a una gran ciudat agon se ba gastá tots els dinès. Al cap d'uns messos, ba habè de bendre els sèus bestits a una dòna bèlla i se ba llogá com a mosso: el ban embiá als cam(p)s pa guardá-hi els somès i els bòus. Allabòns (allabòntes) ba sè mòl desgraciat. Ia no ba tindre llit pa dormí per la nit, ni fòc pa escaufà-se (calenta-se) quan teniba fret. A begadas teniba tanta gana que hasta s'hauria (s'habria) mintxat aquellas fullas de col i aquella fruita (fruta) pudrida que mintxan els tocinos; pero ningú (ninguno) li donaba res.

Una tardada, en (con) la tripa buida, se ba dixá caure al damon (ensima) d'un tronc, i miraba per la bentana els muixons que bolaban li[x]eramén. I después ba vèri ixí la lluna i las estrèllas, i se ba dí tot plloran: «Allá, a cassa de papá está plléna de mossos que tinen pa i bi, ous i formatxe (queso), tan còm ne bolen. Mentrastan (mientras) io ací me morisco de gana».

Dos precisions:

1. Prenc com a base el text del ribagorçà de Camporrells.

2. Respecto l'ús estrafolari de les grafies (a mig camí entre el català, la transcripció fonètica hispano-escolar i l'orienaragonès).

3 . Marco totes les "e" i "o" tòniques obertes amb accent obert. Si no porten accent és que són tancades.

4. Poso entre parèntesi les solucions castellanitzades de la "capital" que conviuen amb les que no estan entre parèntesi.

 

ALT MATARRANYENC DE LA CONCA ALTA DEL TASTAVINS Versió de Ranciolí
Un home només tenie dos fills. Lo més jove li va di(r) a son pare: "ia' (é)s hora que siga'l meu propi amo i tinga dine(r)s/perres.
Cal que puga ana(r)-me'n i vore món (la construcció "cal que" no és gens habitual).Repartixque els seus bens (cultisme) i dóno'm lo que'm toque." «Ai, fill meu", va di(r)'l pare "com vulgues; eres roín i seràs castigat". I después va obri(r)'l caixò, va parti(r) els seus bens i en va fe(r) dos parts.
Uns dies después, lo roín se'n va anar del poble (“vila” si és en lèxic "masover") ben conten(t) i sense dir adios/adéu a - sense despedí's de ningú (dingú tb es sent). Va crusa(r) moltes terres ermes / molts erms, molts pinars (curios quan només se coneix un tipus de bosc ;) i molts rius, i va arribar a una gran ciudat - a una capital - a la capital a on se va gastar totes les perres (/també, dine(r)s)
Uns mesos después, va tindre que vendre la roba a una agüela / dona vella i va trobar faena de moço / (pastoret si és menut). Lo van enviar als bancals per a guarda(r)'ls burros i els bous/vaques (perè els burros, al Matarranya, com a molt, se'ls fot al corral XD). Entonces va ser un desgraciat. Ia no tenie llit p'a dormi( r) per la nit, ni foc p'a calenta(r)'s quan tenie fred. A vegades tenie tanta fam que hasta s'haurie minjat les fulles de col i la fruita podrida que donen als gorrinos, però ningú li donave res.
Un dia, quan se ponie el sol , i en la panxa forra, se va dixar caure damun(t) d'un trong, i mirave los muixons que volaven lleugé(r)s. I después va vore eixir la lluna i els estels, i es va di(r) ploran(t): Allà, la casa del pare està plena de moços que tenen pa i vi, ous i formatge, tan(t) com ne volen. Mentres io aquí'm mòrigo de fam.”

 

MOLTORIENARAGONÈS HÍBRID DEL BARRI BEN PARLAT I TRASPLANTAT DE TRANSICIÓ AL BAIXLLOBREGATONÈS DE CAP AL RIU. Versió de l'Almogàver.
Un homê nômés tenia dos fillx. Êl més djobê li ba di â sôn parê: "Ia és horâ que sigui'l meu propi amô i que tingui dinés; cal quê pugui anarmên i béurê [això era un diacrític] món. Partexi'ls seus béns i doni'm lô quê'm toqui." "Ai, fill meu", ba di'l parê, "com bulguis; ets un dôlén i sêràs castigat". I dêsprés ba ôbrí un calax, ba partí'ls seus béns i'n va fe duês pars.
Uns diês després, el dôlén sen ba anà del lloc ben contén i sensê di adéu â ningú. Ba creuà moltês terrês ermês, moltês selbês i mols rius, i ba 'rribà â unâ gran ciutat on sê ba gastà tots êls dinés. Un tems més tard, ba 'bé de bendrê'ls seus bêstits â unâ donâ béllâ [això tb és un diacrític] i ba trôbà trêball de mossô: êl ban êmbià'ls cams a gwârdà'ls [una petita llicència] asês i'ls bous. Llabors ba sé mol dêsgrâciat. Ia no têniâ llit pêr dôrmí â lâ nit, ni foc pêr êscâlfarsê qwan tênia fret. Dêbêgadês tênia tantâ ganâ quê fins i tot s'âuriâ mêndjat âquellês fullês dê col i âquellâ fruitâ pôdridâ quê mendjên êls porcs, pro ningú no li dônavâ res.
Un diâ, quan ês rêtirabâ'l sol, i am lâ panxâ buida, ês ba dêxà caurê al dâmun d'un tronc, i mirabâ pêr lâ finestrâ'ls môxons quê bôlabên llêugerâmën [això és un accent secundari que m'acabo d'inventar, una altra llicència]. I dêsprés ba béurê sôrtí la llunâ i lês êstrellês, i's ba dí tot plôran: "Allà â câ môn parê és plenâ dê mossôs quê tenên pa i bi, ous i fôrmatxê, tan com ên bolên. Mentrêstan io âquí'm morô dê ganâ".      

 

BAJOJILOQUENYO (MALUENDA) Versió de Malu
Un hombre tenia solo dos hijos. El mas zagal le dijo a su padre que ya era de ser su propio amo y le repartiese las perras, para poder marcharme y ver mundo
Reparte los dineros y dame lo que me toque. -Ay, galan mio- le dijo el padre -Eres ruin y seras castigado pues- Y despues abrio el cajon y repartio las perras en dos partes.
Unos dias después, el mozo se marcho del pueblo bien contento sin decir ni adios a nadie. Atraveso, muchas vegas yermas, muchos pinares y muchos rios y llego a Zaragon donde se gasto todos los dineros
Pocos meses despues vendio hasta la ropa a una yaya y encontro tajo de mozo (de escuadra?) Fue enviado a la vega a cuidar asnos y vacas. Entonces fue un desgraciado. Ya no tenia ni cama para dormir ni fuego pa'calentarse. A veces tenia tantisma hambre aue se zampaba las algarrobas y la fruta pocha que echaba a los tocinos, pues nadie le daba nada.

PS: Anyadid las tildes vosotros que este teclado no tiene

Lo català a la Franja