Revista Blanc & Negre + curt El racó del butaquer
Música de pel.lícula?
I Doncs sí, què és primer l’ou o la gallina? Entendré molt bé, pacient lector d’aquest humil racó, que et sentis una mica decebut per la banalitat de tan inútil pregunta, sobretot ara que la calor insuportable no et predisposa a encarar-te als romanços provocadors. Què he fet per haver de merèixer el castig d’aquestes pseudodisquicions ontològiques amb què em tortura el butaquer?, et demanes suós i angoixat. La lleialtat, la morbositat... la complicitat d’un menage à trois del qual tu em formes part essencial.
Anem a la qüestió. L’ou o la gallina? Però, i si extrapolam la cosa i ens demanam què és primer, la història o la banda sonora d’una pel.lícula? La resposta és òbvia. És possible que es gestin i es desenvolupin per separat, però l’embrió de la història és sempre l’estímul que fecunda la imaginació musical. Ha de ser extraordinària una gènesi que segueixi el camí invers: un nucli d’idea musical es converteix en l’estímul que excita la creativitat narradora. I això val per entendre la concepció del gènere musical, un gènere cinematogràfic que tot i situar-se aparentment al límit de les nostres consideracions, persisteix a demostrar la supremacia de la narració sobre l’art musical (deix per als vertaders especialistes, tocats d’un autèntic sentit estètic, els matisos i el punt d’inflexió que representa l’indiscutible protagonisme de la música a l’òpera).
Un cas extrem i si voleu un bon contraargument, el trobam en l’ús de fragments o moviments de concerts, simfonies (música absoluta) que adesiara sovintegen en les bandes sonores d’un caramull de pel.lícules. Però he de frisar a aclarir que es tracta d’una reutilització, una forma de reciclatge de matèria artística posada al servei d’un nou comès. El sentit de les parts d’aquella música absoluta (pensada, gestada i dita per se, sense cap altra més finalitat) es reorganitza i es posa al servei en un altre context, on perd la funció que tenia dins el seu tot original.
Arribats a aquest punt, convendria, per tant, cloure i anar-se’n a prendre la fresca (d’un aire condicionat ?). Però és aquí, lectors, que vos vull agafar ben fort per les orelleres. És la música de la pel.lícula el mateix que la mera vasa de la pintura? És pur element accessori, adornament prescindible? Recordau que aquí sempre parlam del cine en majúscula, del cine art. Doncs bé, la música d’aquest cine és el mateix que la matèria a l’escultura; no podem fer abstracció del material usat si volem entendre el sentit perenne, darrer, absolut i inexplicable de l’obra escultòrica. Ja forma part del tot d’una manera inseparable. Tant se val que li pengem l’etiqueta de « música descriptiva ». Sense la seva banda sonora, seria el mateix la pel.lícula Patton? – 1970, música de Jerry Goldsmith- (per cert una pel.lícula bellísima, malgrat que en puguem fer una lectura ben crítica dels seu possible to militar i imperialista).
Podeu imaginar les vostres pel.lícules mítiques, sense el seu contingut musical? Per ventura, l’excés analític permetria la cucavela racional, de la mateixa manera que podeu pensar els trets ideals de la persona atractiva dels vostres somnis encara que sapigueu que això no té res a veure amb la sensualitat de l’erotisme viscut d’aquella experiència.
Si teniu aima aquest estiu, cercau pels videoclubs la pel.lícula Mediterráneo. Comprovereu com la música és també el vermell intens de la tomàtiga, perfilada sobre un fons cristal.lí d’olorosa aigua marina que impregna les històries vitals d’uns homes perduts en una illa remota de l’Egeu.
Teodor Salvà en escala menor, a l’estiu de 2003
P.E. (Que Déu ens allibera del càstig diví de l’Excels Xorrac Maligne que esqueixa la nostra innocència).
(Clicau el símbol per tornar enrera)