TRENO NEUS I FRAMBOISE

Framboise! Framboise! et feies dir Framboise!
Als dies terrals de l’agost en què el calor,
aquesta calda que desdibuixa els perfils
i els horitzons, em feia que sués, fins i tot,
la solitud,
la solitud suada,
la solitud, aquesta solitud de color d’estornell,
la solitud ortomagmàtica, una cuirassa,
calcària i mineral, que només deixa un petit
habitacle per un viure rònec: només desig
i espera, espera i desig; espera, desig!
Desig orb, tenaç mol·lusc.
Trist ofici:
car no hi ha una altra teràpia que les mosques.
Les mosques ubiqües i tothora presents, arrapades
a les meues ferides, a tot el meu cos, a tot l’esperit,
a tot el dolor. Puix el dolor, el desig, són el paradigma
de la ferida encesa, del gaudi esquarterat pel ganivet
que esmola el record o el futur.
I el present?
Ai, el present!
Opi dels dies, confegit
amb el fum de la vesprada,
llaurar amb un jou d’estels
i per tota companyia les mosques!
Però, ja deia, Framboise! Framboise!
et feies dir Framboise!
Parlàvem dels rius, enmig del secà foradat per les cigales.
«N’hi ha molts de rius», em deies.
Llavors et vaig dir: «però cap,
però cap [deixa’m repetir-ho] amb la placidesa
dels teus ulls».
T’evocava uns ulls pelàgics,
de fons abisals.
Eternament marins.
Tanmateix
una paradoxa em rosegava el cor: hi ha dolçor
a la mar? Podem afirmar, evocar o
somiar una mar dolça?
No ho sé.
En això, com en teologia: si no hi ha
[Déu o la Mar] hauríem d’inventar-los.
Ara que, tampoc caldria:
Ja hi són;
evocaré Bes i Tanit
i em quedaré feliç i agombolat pels déus antics,
tots transgressió, tots joia i per aquest cos teu,
panteó politeista on adorar tots i cadascun dels
plaers:
plaers del bes
plaers de la sang
plaers de la carn
plaers del pensament
plaers de l’ocell
Crocodrilians plaers amb dents com destrals
plaers tots sacrifici,
plaers de l’heura i la sargantana,
el sacrifici humà sota el teu cos petitonet
d’exvot, d’Astarté, de deessa blanca o fenícia, tant em fa!
plaers de la teranyina,
llençol amb què m’embolcalles
plaers de la mort,
amb orgasmes per tot sudari,
plaers de la humitat,
dels cossos desfets en fluxos i saliva
en llavis i escuma, en torsions impossibles,
escherianes, diria,
bandes de Moebius
com els cabells de Tanit,
els cabells que deixaves anar lliures:
romà teixit de nacre, àmfora del meu pop,
sobre les teulades de Bèrgam, aquests cabells d’equinocci,
de copa on abeurar el teu desig fet agredolç abeuratge:
el verí que em trastorna,
que m’empeny a escriure aquests versos.
A manllevar passions de poetes morts,
a revifar-les, en la mateixa
foguera
de poc de temps,
de finitud i desesperació
que cremarà entre les teves mans,
aquestes mans petites: «Només venes i os», m’has dit fa un moment.
A la pantalla el nostre desig,
trenat en minúscules porcions
d’informació cibernètica:
fruita o malura del temps,
què en sabíem, nosaltres?

Llegeix un poema homenatge a Villangómez

(Document en PDF)


© Antoni Albalat