La Branca

Passe la mà
com qui repara l'aspra superfície
del meu dol,
enquitranat de cel i d'ocres maduixes.

Et tinc per a mi - això em deies,
tota sola, única soledat.

I et tinc ara, et mire, et contemple,
i dibuixant el teu rostre
a la paret
també em sembla que, des d'aquest
lent esbós, preliminar del somni,
és ella qui em confessa
el seu nom vertader.

En el silenci, quan fuig,
-o passant la mà,
com qui certament repara
l'aspra superfície
la nit és àdhuc una senzilla branca
d'on pengem els versos,
totes les tristeses.