LA VACA BOJA

A D. Joan Maragall, 108 anys després de La vaca cega

 

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma vers dubtosos pinsos,
se'n ve la vaca tota sola. És boja.
Plans d'estalvis traçats amb poca traça
li han contaminat les farinetes
d'animals morts amb què, a desgrat, es peixa,
i ara té el cervell com una esponja.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades:
tem, amb raó, trobar-hi escombraries.
Ses avantpassades, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
pasturaven tranquil.les l'herba fresca.
Ella no: si ho fes així no rendiria
tant com ho vol la docta economia
i constatar el seu magre rendiment
la faria recular, molt afrontada.
Lo ramader, per Internet, es neguiteja
en veure la caiguda del mercat:
els consumidors s'abstenen en ramat
per por del flagel que la TV anuncia.
Beu poc, sens gaire set: l'esponja és plena.
Després aixeca al cel la pertorbada testa
amb un gran gesto tràgic: parpelleja
en veure vaques amb genoma millorat
que en tenen prou amb un diminut prat
i uns grams de pinso al dia; i se'n torna
orfe de llum sota el diner que crema,
vacil.lant pels vells camins arrasats,
brandant perplexament la llarga cua.

 

ADÉU AL SEGLE XX

Serà difícil perdonar-te tantes guerres,
tanta crueltat, tants exterminis,
la corrupció de tants ideals que ens invitaven
a fer un món nou, menys brut de podridures.
Serà difícil perdonar-ho sens trair
la ràbia, la cendra, la sang de tantes víctimes:
de què serviria passar pàgina a la història
sense aprendre'n la lliçó que més importa?
Per això, cal reservar el primer record
a l'arrel més fosca i estúpida de l'odi.

I després sortir a la llum i guanyar ales,
volar per primer cop llargues distàncies,
petjar la lluna, arrencar a córrer
per tantes carreteres i autopistes,
conèixer món, més món, devorar món
sense esforçar-se a assimilar-lo ni comprendre'l.

I quanta gent, i quin eixamplament
de vida!: més llarga, més plena d'estímuls,
més alleugerida de dolors i malalties,
cremada en l'angoixa de presses i preguntes.
I tantes respostes sobre el món i la matèria,
tantes descobertes!: l'Univers que s'expandeix,
l'àtom a l'abast, el cor trasplantat,
el genoma convertit en un llenguatge
que ja anem balbucejant amb incertesa.

I aquest afany d'arrasar tots els boscos,
d'exhaurir totes les mines,
d'exprimir fins al fons tots els recursos
per al benestar només d'uns quants:
tanta potència i tan poc amor,
tanta informació i tan poca saviesa!

I el cinema convertit en un art nou,
riquíssim de matisos i de força,
i tantes avantguardes invitant-nos a explorar
colors, abstraccions, geometries, llenguatges,
i a cremar-los tot seguit en les fogueres
dogmàtiques de canvis i ruptures.
I Déu rere la boira de tantes corredisses,
de tant soroll, de tantes distraccions,
rere el fum de les guerres i els forns crematoris,
rere la nostra manca de paraules i d'exemples.

Adéu, segle XX, adéu
infantesa, joventut, records!:
la vida segueix, el temps no s'atura ni respecta
les fràgils fites que posem en el seu flux
i segueix avançant, poderós i tènue.

© David Jou