Jo sóc el teu amor etern. Em regales flors verinoses i mentides acres per adornar la meva habitació incendiada de planys. Jo sóc el teu amor etern i m'obris les ferides amb les ungles de la demència, buscant els cucs que em roseguen des del temps de les bruixes. Jo sóc l'autèntica princesa morta i ni els hiverns ni els estius passen ja per la porta de la casa. Canvien les estacions sense que canvie res. Passe el que passe, jo sóc la princesa morta, l'amor etern, el cadàver estimat...

No sents aquesta respiració d'ocells espantats que s'ofeguen en les llàgrimes verinoses de les flors? La meva gàbia no té porta i m'has arrencat les dents, com qui arrenca l'estel més ferm incrustat en el melic amagat de l'univers. Les roses d'abril eren mentida i jo, amor etern, princesa morta, ignoraré el bes de la resurrecció quan arribe la primavera.