Lliris

El riu és la quimera de l'absència
que canta entre l'arbreda somnolent.
Ja en el passat
s'hi amaga la fluència.
¿Quin abandó m'empeny, quina imminència
em fa reviure el fosc i l'esplendent?
El dia s'ha esbravat
vora un xiprer ardent.
La tarda no perdura.
I ara duc flors en tèrbola impostura:
l'anyil miniatura
d'uns lliris en la ment.

 

 

 

 

Contraventor

La mirada és un furt,
la paraula un delicte,
el roure enmig del vers
un crim estricte,
allò que veig en mi
dolor tan sols,
estafa immaculada,
infàmia aspra, fosca i descarnada
que em nega i em falseja i em difama.
El verb que adoro és la boirosa enveja
del cos que viu, del roc que calla.
Però, dins meu, el món sencer davalla
amb una veu silent
que expia el viure absurd,
que sagna en solitud,
que plora i canta i roba el temps
-paradís absolut-
amb fulgor de navalla.

© Lluís Calvo

Visita la pàgina de Lluís Calvo