EL COS DE L'ELEGIA

Què puc tocar de tu quan ets absent?

Què tinc de tu que arbitra rostre i mida?

Amb cor de nit, hi ha un somni que ens impulsa

a omplir de cos el clos buit d'una mà?

Tan sols així m'explico que retingui

la soledat un punt sòlid en mi,

el gust del fons de l'oli a la ceràmica.

Saber-te així -propera en l'horitzó,

domant l'absurd, desant l'atzar amb calma,

tant més endins com més llunyà el camí-

m'ha regalat el guany de les distàncies,

l'afany del pas que acosta riu i port.

Haver-te així sabut tan jo, tanta ànima

comunicant pels buits la passió,

em fa avinent que m'has valgut la vida.

I ha estat l'amor aquest tacte incorpori

que ha pres record i esclat en l'alegria?

© Vicenç Llorca