Rar avís

 

Qui veu un gravat és com qui toca mare

Mumare, mumare, mumare: material de memòria,

el crit silent del mar, de les llàgrimes, de la nit

negra com els imperatius: vine, no te torbis, sensació

d'abans del mot: vine, no te torbis, drecera, crit,

amor que fa parlar, entremig de la violència pornogràfica

i la tendresa de (encavalcadament) sentir el sentit.

Vine, no te torbis, clariana de gràcia, tatuatge visionari,

mapa sonor: pus mai més: vull baixar del temps inoït,

del carnatge i del Planeta: donar paraules

a la fosca closa: paüra fuig, encara no he escrit

prou epitafis per reconéixer els sabors del no-res.

Dol de l'innombrable a la punta de la llengua, de fit a fit

mir calidoscopis de temps esbucats cop en sec,

extensions sense veu, salives balbes, el pa florit

de la llengua. Vine, no te torbis, tro de revolta

que nies entre sang i carn desfetes, matèria d'oblit

no m'empestis: som aquí, entotsolat amb el llenguatge

cerc deserts de set, carnívores flors del contrasentit,

els darrers braceigs del nàufrag abans de fer cuec,

la bava afadigada d'un cervell sempreseguit

incandescent i mercurial: vine, no te torbis, escrit

intacta resurrecció.

© Biel Mesquida