Natura morta

Deixa les crostes i agafa la molla.
El plat esmorrellat, els pinyols del raïm
i la cotna del formatge.
Ni els ocells s'hi acosten. T'engana el tel
de moderació que mostren les coses inertes,
s'hi adhereix l'aire casual que ostenten les ferides seques,
el color mat, el llustre vençut.
Cerca-hi l'acatament,
l'última línia.
L'ull confita el sermó.
Ara només has de tombar la copa.

 

 

 

 

 

Bona lletra

La lletra menuda. La mà segura
del cal·lígraf àrab que fa servir
un pèl del coll d'un moix petit.
El traç concís -si toc no toc-
d'aquell que fa miniatures,
el pinzell mínim que fa memòria
de l'univers en un sol gra d'arròs,
la precisió amb què la pols pinta
l'absència de les coses que no
són al seu lloc. Tocar el viu
en les futilitats d'un art menor.

I no insinues el zel, la dèria
fada que s'escriu amb la paciència,
el detall feixuc que il·lumina
el llibre d'hores improbable
del món fet a pinzell, l'aparença
anodina del gelós que repara
en el fast d'allò que s'ha fet com cal.

Dir-ho petit no és el lloc segur,
el refugi sagrat on t'has de fer
les mans netes i s'han de cloure les nafres.
És ésser la carta que manca a la baralla,
l'ull tudat de l'embadalit
que s'esborra en la insignificància,
és el destorbament, és provocar
l'aguait que reclamen les veus
que a penes se senten i aquest silenci.

Vull dir que només puc posar fil a l'agulla,
arranar l'engany de mostrar
sense deixar res i armar els rems
que no t'han de servir enmig de la mar gran.
Dir-ho petit i esperar que amb l'edat,
la veu mòlta, un buf alci la pols.

 

© Sebastià Perelló