Quequesa

Cada nit un cos delerós, volgut,
s'ajusta als contorns de les meves faltes.
Com l'aire que omple i m'embauma els sentits
d'esguards pretesos, de serenes traces.

És blanc on era blau el buit, on vessa
la hidromel dels propòsits errats.
És cauta eruga el pensament voraç.
I un alè que encara no trob ve a dir:

Que ja no pesen els àngels caiguts.
Que els ulls fan el propòsit d'altres mars.
Que ja només ens queda la distància.

 

(Del "Candum", inèdit).

 

 

© Antoni Sbert