ESCALETA A URBINO

Cases altes i aleteig ardit de coloms.

L'art i les idees intimen

des de le porte dell'Appennino.

Ombres esveltes i aire gens greu,

pedres tallades del que anhelam.

Ens cal somniar i ens cal acceptar,

és el repte inesgotable de qui pondera

altres mides, de qui no les arracona

com un vell diari per comencar el foc.

Assegut a una escaleta confiada a ningú,

em mou el paper blanc i una lliçó.

Els colisseus que vesteixen la meva ignorància

alimenten les passes d'escalons de delícies.

Si em bastassin per a la felicitat,

no demanaria el parer de la distància

que creix dins mi, i em madura.

Mallorca em desperta a totes hores

amb la tendresa dels anys que no he viscut.

Hoste de l'art, Urbino m'insinua

que les ombres tancades es transformen

i es baden les cales músties

a la ullada abundosa del pensament.

Una certesa de gests clars m'atendrà

des del fons dels poemes de Saba.

Del llibre El desgel de la memòria - Capaltard 2000

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

© Lluís Servera