Aquest sol fosc,

dalt del cel, com un jou

tan precís que enlluerna.

 

Tot és mentida:

som matèria dels nostres somnis,

sense nom ni signe, nuesa.

 

De l'escriny buit

si just volves de cendra compareixen.

 

 

 

La rosa desclosa dels anys.

El vent

empeny el si de l'ona,

vers on?

Tot en l'afany,

desig de cloure en res ton cant.

La vida?

Llivanyes.

 

 

 

© Antoni Xumet