|
Aquest sol fosc, dalt del cel, com un jou tan precís que enlluerna.
Tot és mentida: som matèria dels nostres somnis, sense nom ni signe, nuesa.
De l'escriny buit si just volves de cendra compareixen.
La rosa desclosa dels anys.
empeny el si de l'ona,
desig de cloure en res ton cant.
|
|
© Antoni Xumet
