-
-
Per definició polígon es aquella porció del pla limitada per rectes, però quant parlem de polígons industrials direm que es aquell nucli de creixement urbà que respon a una localització específica de les indústries. Tot això ens diu poc del com, de quina quantitat o qualitat i a quin lloc ubicar-los, però per sobre de tot ens diu poc del per què els necessitem.
Si tenim en compte que, segons les conclusions del diagnòstic sectorial del sector industrial que es va fer a l'avanç de les directrius d'ordenació territorial (DOT), la indústria en conjunt perd posicions a l'economia balear en un procés creixent de terciarització, que efecte sobre tot a la indústria tradicional, i que manté una forta interrelació amb el sector turisme, la qual cosa la fa depenent a les seves oscil·lacions. Hauríem de demanar-nos, abans de posar-nos a fer polígons industrials de forma compulsiva (com ha passat als polígons residencials), si la indústria que volem o necessitem respon al model tradicional i es pot materialitzar segons els esquemes convencionals. Tot plegat, probablement només un bon pla sectorial ens permetria donar una resposta mínimament coherent.
És clar que l'ordenació del territori no es pot tractar de forma unívoca , o només des del punt de vista sectorial, ja que cada parcel·la o sector romanen comunicats com si d'un sistema de vasos comunicants es tractes. I ja que parlem de fluïts, permeteu-me establir un símil sobre aquest tema: si comparessin el tassó de cafè amb llet que remenem cada matí al berenar amb l'ordenació del territori, on el tassó representaria a una de les illes que conformen el nostre país, i el cafè amb llet (líquid) seria l'equivalent a l'ordenació de territori, així i tot que pugui semblar un tant forçada la relació entre un líquid i l'ordenació del territori, espero demostrar que no ho és tant com sembla a primer cop de vista. D'aquesta manera, si infringim un moviment o calor (energia al cap i a la fí) a aquest líquid remenant amb la cullera , el seu grau de saturació augmenta i per tant podrem fer-lo més dolç, tot i que desprès en repòs es precipitarà en diferents capes tot el que ha superat la càrrega crítica de saturació, i la anàlisi del colesterol serà positiva o el grau d'excitació provocat pel cafè pot ser serà vertiginós. Els residus precipitats en el cas del territori (infraestructures viàries portuàries i hidràuliques i energètiques , polígons residencials i/o industrials), tot i que ho faran també de forma estratigràfica (segons el seu pes jeràrquic), no resultarà tan evident la seva distribució geogràfica i afectarà, en la mesura que superin la seva carrega crítica, a la sostenibilitat física econòmica i social del territori (a la seva salut). Així dons caldria verificar si el més convenient és remenar fins a fer vessar el tassó, o si pel contrari hauríem de fer de forma més sostinguda i pausada per a poder saborejar-ho millor.
Tot això venia a compte de la lectura automàtica que estan fent alguns ajuntaments(culleres), gaire bé tots, especialment els que es veuen (o es veren) afectats per la moratòria, en resoldre el seu creixement econòmic i urbà fent un transvasament directe de l'activitat constructora fins ara abocada als polígons residencials, als polígons industrials. Descobrint aquests, la dimensió polièdrica dels polígons industrials, penso en Alcudia però podríem citar-ne molts d'altres casos, que a sobre ho fan en un lloc poc congruent i del tot reprovable.
Finalment no mes cal saber si el que volem es cafè amb llet (territori) descafeïnat o no, o si volem remenar-lo en cullera o cullereta (govern i/o consells), però el que sí es cert és que com cada matí l'ens empassarem amb sucre o sacarina per trobar-el més dolç.
Antoni Borràs Seguí
Arquitecte.
|
|
|
|
No seria el primer cop que sentim parlar de conceptes com: la compra-venda de quotes assignades a la producció de llet a les diferents regions de la CE amb l'objectiu de controlar el mercat, o de la proposta de reducció de les emissions de CO2 equivalent per part dels membres que assistiren a la cimera de Kioto, i que per cert els EEUU no varen voler signar, per reduir l'efecte hivernacle i l'escalfament de l'atmosfera de forma proporcional a les emissions actuals. Però, així i tot que guarda una estreta relació (creixement sostenible), no es tracte d'això en aquest article.
Davant l'actual dispersió de l'edificació residencial als diferents municipis que envolten les capitals més grans de les illes, que acaben convertint-se en ciutats dormitori i magatzem de consumidors de les grans superfícies, i una vegada assumida la necessitat d'establir quotes de creixement global segons el percentatge establert pel Govern i modulades segons el passat desenvolupament dels diferents municipis o de la seva voluntat pròpia de reduir-los encara més, no ens queda altra cosa que materialitzar de nou l'edificació als municipis ja consolidats com a capitals, en pro de disminuir la mobilitat i/o desplaçaments i per tant les infrastructures i el consum de territori.
Però, això si! sempre que les capitals paguin les quotes de creixement que lis correspon als primers, i es dediquin a reestructurar i a rehabilitar la trama urbana i l'edificació obsoleta i buida de la que disposen en desmesura, en lloc de promocionar més sòl urbanitzable i créixer així en quantitat en lloc de qualitat. D'aquesta manera els municipis petits podran decidir si fer efectiva la seva quota al propi municipi o si al contrari la poden exposar al lliure mercat.
Això és el que anomenaríem corresponsabilitat urbanística i solidaritat municipal ,i que suposaria la millor eina per aconseguir fer efectiu el tan desitjat i necessari fons de compensació intermunicipal evitant l'intervencionisme institucional en el procés de redistribució de les quotes assignades, sense posar en entredit el control del creixement total.
Aquesta proposta, així i tot, no ens permetria recuperar la quota que restaria pendent del passat no rescabalat. Situació que perjudica històricament als petits municipis, per la que caldria un grau d'imaginació molt més elevat, en termes de redistribució de consum territorial i del futur model a aplicar de creixement sostingut, per fer justícia al no haver-se lucrat, al igual que les capitals, del bé general suportat en; el territori (consumit), el paisatge (platges i sol, muntanyes, i ruralia) , en els recursos (aigua, energia, materials i cost d'eliminació de residus produïts), i en el patrimoni cultural (cultura popular, etnografia, arquitectura i arqueologia), que molt sovint pertanyen a altres municipis menys desenvolupats urbanísticament i turísticament.
Fons que podria anar destinat a la consecució del creixement sostingut d'aquests municipis en criteris de eficiència territorial, energètica, i estètica en el sentit de rehabilitar (o demolir i reconstruir si cal), conservar el seu patrimoni edificat, i paisatgístic, en definitiva cultural, el que revertiria positivament en el producte que es ven a la resta de municipis mes capitals i en el seu propi desenvolupament. Mijorant el cap i a la fi les quatre illes, el nostre país.
Antoni Borràs Segui. Arquitecte
|
|
|
L'ELIXIR DE LES ILLES.
A les Illes Balears, que son quatre i no una, ens ha costat descobrir l'elixir de la vida (el consum del paisatge), però aquest només s'ha fet evident quant la mort (territori esgotat) ha fet acte de presència i ens ha mostrat la vertadera cara (l'evidència), la del blanc i fosc contrast de la calavera, i ha enlairat la seva faus (la natura) per fer despertar del somni daurat, als vius i no tan vius, en el que tots junts hem estat absorts. Els primers, coneixedors del seu valor, el consumiren i depredaren bocabadats pel seu poder encisador de masses turístiques i dels seus efectes anestèsic dels segons. Pot ser ni tan sols foren tan vius per prendre consciència, a la vista del que ha passat, ni ells mateixos s'ha n'adonaren de que només restava l'última gota (fer-lo sostenible) però, més aviat que de presa, marxaren al Carib a buscar, al igual que el rei Artur, el sant grial i trobaren la malmesa borsa del Busch.
Així i tot alguns d'aquests, els més bàrbars i boixos, quedaren a ciutat ja que no s'entemeran de que el que restava per consumir ja no era l'elixir de la vida, ni molt manco la pedra filosofal, si no que més bé era el verí deixat que ens garanteixi el suïcidi col·lectiu.
Uns altres dels que quedaren, sense deixar de consumir l'elixir (paisatge), es tornaren jardiners del paradís terrenal que havia esta i que ja no era, per convertir-ho en un jardí de l'edèn, tot envasat en el més genuí estil nacional (regenerant platges amb arenes d'altres paradisos). Nacional d'Espanya es clar!.
Uns altres no pocs, bocabadats de la quantitat de nous bàrbars vinguts d'altres llars, que vingueren i no s'entornaren, con feien abans els turistes masificats, ja que ara les deien turistes residencials més bons ja què consumien preferiblement territori a l'interior.
I un cop dit això, permeteu-me dir que n'estic fart de bàrbars, de la P fins a la P on la unió fa la M, i dels adeptes captats per la secta dels bàrbars que no fan més que barbaritats, i que firmaren el full en blanc a la mort i aquesta canvi els buidà l'esperit.
Ja només em queda citar una clarivident sentència d'Italo Calvino a la seva obra "Les ciutats invisibles" que diu així: "El infierno de los vivos no es algo por venir; hay uno, el que ya existe aquí, el infierno que habitamos todos los días, que formamos estando juntos. Hay dos maneras de sufrirlo. La primera es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de dejar de verlo. La segunda es riesgosa y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacer que dure, y dejarle espacio".
Així dons, el qui vulgui i pugui entendre, faci seva la sentència i l'exercici als comicis, i el que no vulgui o no pugui que practiqui la barbàrie i marxi amb el rei Artur a buscar el sant grial a un altre lloc. Ja que aquí ja no resta més que una sola gota d'elixir i hem de fer que duri, i deixar-li espai.
Antoni Borràs.
|
