La reacció espontània de l’homo habilis davant un atac enemic, fins i tot abans de ser homo sapiens, va ser la d’acotar-se, agafar una pedra i llançar-la a l’adversari. La pedra tosca va ser sens dubte el primer instrument en mans de l’homínid primordial que, evolucionant, la va anar perfeccionant en el paleolític i més encara en el neolític, per fer-ne un instrument elaborat per a usos diferenciats. És interessant constatar que, en l’alba mateixa de la humanitat, es marca ja una diferenciació fonamental entre l’animal i l’home. Mentre que l’animal s’adapta a les exigències de l’ambient, l’home adapta l’ambient a les seves pròpies exigències. Només l’home ha estat capaç de modificar el seu entorn per subvenir a les seves necessitats o a la seva comoditat. I això s’aplica tant a les grans construccions i als grans invents com humils objectes i als petit artificis.  

Entre aquests modests estris i menuts artificis s’ha de col·locar el que és objecte d’aquest estudi, la fona, ideada per propulsar una pedra amb més potència i més enfora. Aquest instrument consisteix en una tosca trunyella que s’eixampla a la meitat de la seva extensió longitudinal formant una espècie de bosseta per contenir el projectil. El material amb què es feia, en l’antiguitat, podia ser divers. De vegades era una trena de fibres vegetals, de lli, de crins; en d’altres, el material eren budells o nervis d’animal entrellaçats, o una corda fabricada amb una espècie d’espart anomenat melancranis pel seu color fosc; fins i tot un plat de terra roja de Museu Arqueològic d’Atenes representa, pel que sembla, una fona feta de cadenetes metàl·liques.  

La manera de manejar la fona no ha variat des de la seva invenció fins als nostres dies. El projectil es col·loca en la bosseta esmentada, després s’ajunten els dos extrems de la corda de la fona a la mà dreta; llavors mantenint la bosseta amb la mà esquerra a l’altura dels ulls, s’estén l’altra extremitat cap al blanc per centrar-lo; a continuació, la mà dreta imprimeix al projectil un triple moviment de rotació ràpida sobre el cap i deixa escapar el projectil, impulsat per la força centrífuga, amollant bruscament un dels extrems de la corda.  

Pel que respecta als projectils, al principi eren “pedres tosques de la mida d’un puny” con diu Jenofont a l’Anabasis (III, 3, 16), en què es referia a les usades pels perses, o “del pes d’una mina”, és a dir d’uns 436,60 g., com les que llençaven segons el testimoni de Diodor (XIX, 109), els foners balears. Més tard, on n’hi havia, se seleccionaven, per la forma i les dimensions, còdols. Més tard encara, s’inventaren els projectils artificials com les bolles de terracota del grossor d’un ou de gallina que, segons Cèsar a De bello gallico (V, 43), encalentides al foc, es convertien en autèntiques granades capaces d’incendiar poblats. A partir del s. V. a. C. se sap que els grecs usaven com a projectil de fona bolles metàl·liques de bronze o més freqüentment de plom, de les quals se n’han trobades moltes en diversos llocs, fins i tot al camp de batalla de Marató. És curiós que alguns d’aquests projectils de plom, que pesaven entre 35,70 i 45,20 g., duien gravats insults a l’enemic o el nom de qui volien ferir. D’aquests aglans de plom, n’aparegueren milers a Sicília, el 1808, després d’una pluja torrencial, al pujol d’Enna.  

No hi ha dubte que l’invent va néixer al paleolític, quan l’home havia après a trenar i teixir. I és natural pensar que, al principi, la fona servís d’arma defensiva fins que l’home s’adonà que també era un magnífic estri de caça.  

A l’historiador li encantaria poder obrir una finestra sobre el passat per convertir en evidències el que ara poden ser només conjectures. Però en conjectura, encara que en conjectura amb fonament, queda l’origen que la fona s’ha de situar a l’Orient en la més remota antiguitat. Tenim constància que les tribus bàrbares que envoltaven Egipte i les tribus asiàtiques coneixien des de temps immemorial l’ús de la fona. Els pobles semites, fenicis i israelites, la usaren amb especial habilitat. A propòsit dels israelites, és de sobra conegut l’episodi de David i Goliat, el gegant filisteu, reptà al rei Saüll, vell i cansat, quan David, que passava per allà, es va oferir a posar-se al seu lloc. Li col·locaren un casc i una cuirassa, però se’ls va llevar del damunt. Va prendre llavors el seu gaiato, escollí al torrent cinc còdols ben llisos i els ficà al sarró, i amb la fona a la mà es dirigí cap al filisteu. Quan el filisteu es disposava avançar contra David, aquest sortí corrent cap a ell, ficà la mà dins el sarró i agafà una pedra, la llançà amb la fona i ferí al filisteu al front. La pedra se li va clavar al front i va caure de morros en terra. Així, amb la fona i la pedra, va vèncer David al filisteu. El matà d’un cop sense empunyar una espasa. (I Samuel, 17, 40-50). 

En una altre passatge de la Bíblia, parlant de la tribu de Benjamí, en guerra contra Israel, diu que en l’exèrcit benjamita “sobresortien set-cents homes elegits, esquerrans, capaços d’encertar amb la fona un cabell sense errar el blanc” (Jutges, 20, 16).  

Els fets narrats al Llibre de Samuel daten del segle X a.C. Més antic és el testimoni d’Homer, si en realitat a fones es refereixen dos texts ambigus de la Ilíada, que, amb tot, es veuen confirmats per les troballes de pedres de fona fetes per Schliemann a Troia i Micenes. Els foners homèrics apareixen a més en el magnífic fragment d’un vas de plata trobat a Micenes que representa el setge d’una ciutat per un exèrcit, en el qual es veu un grup de foners nus. Per tant, l’ús de la fona data a Grècia almanco a l’època homèrica, és a dir al segle II a.C., encara que el primer testimoni literari indubtable el trobam, devers l’any 700 a.C., en l’escriptor Arquiloc, que diu estimar-se més la fona que l’espasa i que la llança pel seu poder de ferir a distància. Segons Estrabó, la fona fou duita a la península grega pels etolis, devers el segle VII-VI a.C., quan dominaren les tribus que els havien precedit en el territori ocupat per ells al nord del golf de Llepant, que des de llavors es digué Etòlia.  

Aquestes dades fan inversemblant l’afirmació de Plini, segons el qual els inventors de la fona varen ser els fenicis i més encara la d’altres escriptors, encara que sigui molt afalagadora per als balears, que diuen que varen ser aquests els descobridors de l’artilugi. Estrabó, volent conciliar les dues versions, afirma que la destresa dels balears en l’ús de la fona era un llegat del domini fenici, afirmació que tampoc no pot ser acceptada sense examen. El que hi ha en la base d’aquestes asseveracions és el fet que foren els fenicis a Orient i els balears a Occident els que es guanyaren merescuda fama de ser els tirador de fona més destres de l’antiguitat. 

El maneig de la fona exigia un llarg aprenentatge. A Grècia algunes poblacions exercitaven els nins en aquesta art des de la més tendra infantesa, creant, per això, escoles de foners. Segon Titus Livi (XXXVIII, 29), els habitants d’Acaia, al Peloponès, ensenyaven als seus fills des de molt petits a fer passar pedres, llançades des de molt enfora amb la fona, per un arc petit. Aquesta pràctica pot relacionar-se amb la narració de Licofront de Calcis en el seu poema hermètic Alexandra (versos 633-641), quan parla dels fugitius de la guerra de Troia que arribaren a les Balears, que ell anomena Gimnèsies, apel·lació de què parlarem més endavant:  

I altres, després de navegar com crancs als roquissars Gimnesis envoltats de mar, arrossegaran la seva existència coberts de pells peludes, sense vestits, descalços, armats de tres fones de doble corda. I les mares ensenyaran als seus fills més petits, en dejú, l’art de tirar; ja que cap d’ells tastarà el pa amb la seva boca si abans, amb precisa pedra, no n’encerta un bocí posat sobre un pal com a blanc.   

Adaptada la fona a l’ús militar, de vegades els hoplites, soldats d’infanteria amb armes pesades, se’n servien ocasionalment, com és el cas del foner que apareix a l’àmfora núm. 912 del Museu Britànic. El soldat du un casc amb cimera, vesteix gamberes i té devora dues llances clavades a la terra, mentre amb la mà dreta fa voltar la fona. Es tracta certament d’un hoplita que, al seu armament ordinari, ha afegit la fona. Un cas semblant descriu Virgili a l’Eneida (IX, 586-589) referint-se a l’impiadós Mecenci: 

Deixades les armes, ell mateix impulsà l’estrident fona, voltant tres vegades la corda en torn del seu cap i l’ardent plom es disparà contra el crani de l’adversari deixant-lo postrat a la vasta arena. 

De no ser el cas d’aquests soldats de peu, els foners no eren considerats soldats nobles. Amb tot, eren considerats tropes de gran utilitat a la batalla. En certes armades, entraven a fer part en proporció elevada. Herodot (VII, 158) conta que Geló de Siracusa, devers el 480 a.C., en el contingent de 20.000 homes que va posar a disposició dels grecs per combatre els medes, incloïa 2.000 foners. A Grècia, hi havia moltes regions que subministraven foners: Arcanania, Malia, Etòlia, Tessàlia. Però eren els foners aqueus, habitants de la regió d’Acaia al Peloponés, superaven fins i tot els foners balears, perquè encara que aquests darrers eren superiors per la força devastadora dels seus tirs, els altres, els avantatjaven en la precisió, de manera que podien ferir amb les seves bales la part del rostre que havien fixat com a blanc.  

A la batalla tiren pedres molt més grosses que altres pobles que usen iguals armes, i ho fan amb tanta força que és com si tirassin amb catapulta. D’aquesta manera, quan ataquen un recinte emmurallat, poden ferir els que estan darrere les defenses i, en camp obert, perforen escuts i cuirasses. Són tan hàbils que no solen fallar mai el blanc (Diodor V, 18, 3). 

Els balears duien tres fones de longitud diferent, que usaven segons la distància que volguessin aconseguir amb el tir, com ens informen, entre d’altres, Estrabó (Geographica II, 5, 10) i Diodor (V, 17, 18). La més llarga, per a les distàncies considerables, era anomenada macrócolos, és a dir, de braços llargs; la usada per a distàncies més curtes era la brajícolos, que vol dir de braços curts, i la intermèdia era la mesi, que significa la mitjancera.  

Com direm més endavant, els foners balears entraren a formar part dels exèrcits, primer cartaginès i, desprès, romà.  

En l’estratègia tant púnica com romana, el paper dels foners era sempre el mateix, idèntic al que ja havien duit a terme aquests guerrers a les milícies perses i gregues. Els foners eren col·locats a les ales de l’exèrcit, devora els arquers, i havien de desorganitzar les línies enemigues amb una pluja de projectils, preparant així l’atac de la infanteria pesada. Durant el combat, havien de continuar fustigant l’enemic en qualsevol punt que es trobassin al camp de batalla. Durant els setges, la seva contribució era imprescindible, maçolant amb els seus tirs els cascs dels enemics i preparant així l’assalt, o impedint la sortida dels assetjats per presentar batalla en camp obert. D’aquesta última tàctica militar, Titus Livi ens narra un brillant episodi del setge de Same (T.Livi XXXVIII, 29).  

Gràcies a Jenofont (Anab. III, 3, 7-10; 3, 16, 4, 16-17; IV, 3,18), tenim algunes informacions sobre l’abast dels projectils llançats per les fones. Els arquers perses no arribaven més que a 5 feltros (154 metres); els foners rodis, amb les seves bales de plom, arribaven dues vegades més enfora que els foners perses, que usaven pedres, i aconseguien igualar el tir dels arquers. Vegeci (De re milit. II, 23) considerava que la distància màxima que podia ser aconseguida pels tiradors de fona era de 600 peus (177 metres). 

Fora de la guerra, la fona s’emprava també per caçar. Un exemple a la literatura clàssica el tenim a la comèdia d’Aristòfanes Aves (vers. 1185). Especialment s’usava per capturar els aucells grossos de les llacunes, com ens ho documenten diverses pintures etrusques i les del famós vas “François” del Museu de Viena.  

Finalment, la fona va tenir el seu lloc a la mitologia clàssica. Era considerada atribut de Nèmessis, la deessa de la venjança, per indicar que la justícia divina sap trobar el culpable, fins i tot des d’enfora.

EXTRACTE DEL LLIBRE: