Els historiadors no s’han posat d’acord sobre l’origen dels primers habitants de l’arxipèlag balear. Alguns els fan venir d’Orient, uns altres d’Occident. És cert que les costes d’Occident estan a menor distància, però també hem de tenir en compte que la travessia de Sardenya a Menorca no és tan considerable com perquè no pogués ser feta per naus primitives que varen fer recorreguts molt més llargs. A més, els moviments migratoris a la prehistòria sempre van de l’est a l’oest.

Creim, doncs, que els habitants primitius de les Balears varen venir d’Orient, com d’Orient varen venir les successives onades  de colonitzadors: els grecs, els fenicis i, a la fi, els romans. Coneixem una ruta mediterrània de llocs amb topònims acabats en -usa que va des de Grècia fins al sud d’Espanya: Kromiusa (Rodes), Pizakusa (Ischia), Antemusa i Seirenusa (al golf de Salern), Algusa (Sicília), Ijnusa (Sardenya), Melusa (Menorca), Kromiusa (Mallorca, igual que Rodes), Pitiusa (Eivissa), Ofiusa (Formentera), Kalazusa (a la badia de Huelva) i Kotinusa (l’actual Cadis). Segons afirma Guillem Rosselló Bordoy (La cultura talayótica en Mallorca, Palma, 1979, pàg. 27-28), “aquests topònims es popularitzen al final del segon mil·leni abans de Crist i, encara que les referències documentals que parlen de les Balears aplicant-los aquests topònims com a molt poden situar-se a l’entorn del segle VII a.C., constitueixen, no obstant això, el reflex més clar d’una tradició nàutica que utilitzava aquests punts per a la navegació. Possiblement aquesta ruta era l’emprada pels primers navegants que devers l’any 2000 a.C. començaren l’expansió oriental per aigües de la Mediterrània a la recerca de fonts de producció d’estany”. Amb tot, nota Rosselló Bordoy, abans del 2000 ja hi havia a les Balears una població més antiga d’arrel neolítica.  

De fet, les restes més primitives trobades a Mallorca poden datar-se devers el 2500 a.C., en l’època de l’eneolític, període de transició entre el neolític i l’edat de bronze, on apareixen els primers objectes de coure (L. Plantalamor Massanet, L’arquitectura prehistòrica i protohistòrica de Menorca i el seu marc cultural, Maó, 1991).Devers aquest època, doncs, pot situar-se l’arribada dels primers pobladors, un representant dels quals deu ser l’”home de Moleta”, de qui es trobaren les restes entre les del Myotragus balearicus, precisament a l’avenc de Moleta, no gaire lluny del port de Valldemossa.  

Si aquest home venia d’Orient, com sembla probable, devia conèixer ja l’ús de la fona i qui sap si no va ser aquest estri el que va acabar amb les cabretes endèmiques que, des de la seva arribada, li oferien un apetitós aliment.

Hem indicat que al final del segon mil·leni, és a dir, cap als anys 1300-1200 a.C., ja hi havia determinats topònims de les illes que avui integren l’arxipèlag balear. Eivissa era coneguda aleshores per Pitiüsa, però Mallorca i Menorca encara no rebien el nom de les Balears, sinó els de Kromiusa i Melusa, que ja han desaparegut. S`ha de deduir, per tant, que el nom de Balears és posterior al 1200 a.C.

I aquí es planteja un interessant problema relatiu al nom comú de les dues illes més grans. Com eren anomenades, Balears o Gimnèsies? Els historiadors antics no només no ajuden sinó que contribueixen a augmentar la confusió.  

Llegint els texts clàssics sobre aquest particular, és fàcil adonar-se que cada autor cerca una explicació lògica a la duplicitat d’apel·latiu i dóna la que li sembla més racional:

Els grecs les anomenaven Gimnèsies; els nadius i els romans les denominaven Balears perquè són els millors entre els homes per llançar amb fona grans pedres (Diodor V, 17, 1).

A les Balears, les illes dels foners, els grecs les denominaren Gimnèsies (Caius Plini Segon, Historiae Naturalis libri XXXVII, vol.1, Lipsia 1830, pàg. 243-244).

I amb tots aquests coincideix Ptolomeu:  

Les illes Balears són dues, anomenades en grec Gimnèsies (Geografia, II, ed. Müller, vol. I, París 1883, pàg. 198).

El contrari sembla Servi:  

Les illes Balears varen ser en primer lloc, denominades Gimnèsies, desprès, quan foren ocupades pels grecs, ja que els seus habitants ataquen els adversaris amb pedres que volten amb la fona, aquests anomenaren Balears les illes que aquells habitaven, nom derivat que significa llançar. (Servi, Ad Virgil. Georg. I, 309).

És significatiu el text d’Eustaqui de Tessalònica que, encara que és un autor del s. XII, per tant molt tardà, recull un gran nombre d’informacions antigues:  

Després de Gades, venen les illes Gimnèsies, així dites ja sigui perquè certs Beocis després del naufragi varen ser llançats allà sense mantell i despullats (gimnoi), com diu Licofront, ja sigui perquè els seus habitants hi viuen nus (gimnoi). Antigament aquestes illes havien estat també anomenades Balears. Els insulars, com també nota Licofront són habilíssims en voltar les fones, de les quals cada un en du tres voltant el cap, i per aquesta raó es diuen Balears, és a dir foners, en l’idioma local (Comentaris, núm. 457). 

Per afegir altres parers discordants, vegi’s que diu, per la seva part, Estrabó:

Diuen que als gimnetes, els fenicis els anomenaren balears, per la qual cosa a les illes Gimnèsies se’ls va donar el nom de Balears. (Geographica, 2, 10). 

Per consegüent, l’apel·latiu de Balears, segons uns autors, és finici, segons un altres, va ser donat pels romans. No falta tampoc qui, adonant-se del semblant de la paraula “balears” amb una coneguda arrel grega, afirmi que va ser una denominació atribuïda pels grecs.    

De fet, la majoria dels autors d’època cristiana, antiga o moderna, havien afirmat que el terme Balears, era d’arrel grega. Sebastián de Covarrubias, per exemple, en el seu Tesoro de la Lengua, després de reproduir una etimologia mitològica amb la qual no sembla estar molt d’acord, diu “Se dixeron Baleares, a verbo graeco, iacio, mitto, porque arrojavan piedras o pelotas de plomo, que hazían pedazos quanto topaban. Y de este modo de pelear con hondas es muy antiguo, y siempre se tuvo por peligroso y notablemente ofensivo” (Ed. Turner, Madrid 1977, pàg. 187). Sens dubte, en aquesta anotació, Covarrubias s’inspirava en les etimologies de sant Isidre de Sevilla, per a qui “la manera de tirar pedres s’ideà per primera vegada a les illes Balears, d’on els va venir el nom, ja que tirar, en grec, es diu ballein” (Isidorus Hispalensis) Etymologiarum libri XX, XIC, VI, 43). La relació entre el mot balear i la destresa en l’ús de la fona ve afirmada implícitament en molts d’altres texts. La frase de Plini “Baleares funda bellicosa” (Caii Plinii Secundi, Historiae Naturalis libri XXXVII, vol. 1, Lipsia 1830, pàg. 243-244), és una aposició tant gramatical com de conceptes. Es pot traduir correctament així: “A les Balears, és a dir, a les illes dels foners,....”. 

L’altre apel·latiu de les Balears és el de Gimnèsies, és a dir les illes dels gimnetes. Deixant de banda, perquè no ve al cas, una accepció del vocable grec Gimnesios que, a Argos, era el nom que es donava a la població nadiua, dominada pels conqueridors doris i reduïda a un estat de semiesclavitud (Plux de Naucrates III, 83; Eustaqui de Tessalònica, Parifrasi de Dionisi Peiegeta, V, 533), la paraula gimnetes, literalment “despullats” en grec, era el terme tècnic usat a l’exèrcit per designar la infanteria lleugera. El Thesaurus Linguae Graecae, per al vocable Gimnís assigna la traducció llatina de: Miles levis armaturae. D’altra banda, Hesíquios d’Alexandria (s.VI) en el seu Diccionari, dóna textualment aquesta definició del terme Gimneta:  

Es diu Gimneta el que no porta armes, ja sigui perquè és foner, ja sigui perquè lluita despullat. 

Contràriament al que seria la mentalitat actual, la infanteria lleugera, a l’antiguitat, s’estimava més lluitar nua. Titus Livi (XXXVIII, 21) diu que alguns es despullaven només per lluitar: 

El fet de combatre nus feia més patents les ferides sobre els seus cossos grossos i blancs com de qui no es despulla mai, sinó quan combaten. D’aquesta manera, més sang corria de les seves moltes carns, més repugnants apareixien obertes les seves nafres i la candidesa dels seus cossos més es tacava amb la negra sang. 

Consegüentment, les Illes dels Gimnetes, o Gimnèsies, eren les illes dels soldats de peu. Com podrem veure més endavant, els foners balears formaren un cos ben organitzat d’infanteria lleugera que estava a sou dels cartaginesos i dels romans. Però és evident que, abans d’organitzar-se com a grup militar, individualment devien ser ja hàbils foners, i precisament per això es va pensar en fer d’ells un cos d’exèrcit. Així, abans de ser gimnetes havien d’haver estat balears. De manera que la denominació de “balears”, donada als habitants de les illes, ha de ser per força anterior a la “gimnesi”.

EXTRACTE DEL LLIBRE: