S'esdevingué que en una terra hi havia un gentil molt savi en filosofia, i es posà a reflexionar en la seva vellesa i en la mort i en les alegries d'aquest món. Aquell gentil no tenia coneixença de Déu ni creia en la resurrecció ni després de la mort no creia que hi hagués res més.

Mentre el gentil reflexionava d'aquesta manera, els seus ulls s'ompliren de llàrgrimes i de plors, i en el seu cor hi havia tristesa i sospirs i dolor, ja que, tant li agradava al gentil aquesta vida mundana, i tant li semblava una cosa horrible el pensament de la mort i la suposició que després de la seva mort no hi hagués cap més cosa, que no es podia consolarni deixar de plorar, ni podia apartar del seu cor la tristesa.

Estant el gentil en aquest pensament i en aquest dolor, se li va acudir marxar d'aquella terra i anar-se'n en terra estrany a si per ventura podria trobar remei a la seva tristesa. I va pensar d'anar a una gran floresta inhabitable, en la qual abundaven les fonts i uns arbres molt bonics que donaven fruits per mitjà dels quals el cos humà podia tenir vida.

Mentre el gentil anava pel boscatge com un home errabund d'un lloc a un altre, trobà un camí molt bell, i pensà seguir aquell camí fins que veiés com acabar el dolor que tenia.

S'esdevingué que, mentre el gentil anava per aquell camí, tres savis es van trobar a la sortida d'una ciutat. L'un era jueu, l'altre era cristià i l'altre sarraí. Quan van ser defora de la ciutat i l'un va veure l'altre, es van saludar i agradablement es van acollir i acompanyar. Cadascun preguntà a l'altre sobre el seu estat, la seva salut i quina era la seva voluntat; i tots tres van acordar passejar per esbargir-se l'anima que estava cansada de l'estudi en què havia estat.

Tan aviat com ells volien discutir els uns contra els altres, van veure venir el gentil que anava pel bosc. Tenia una gran barba i els cabells llargs; i tenia el posat d'un home cansat, estava prim i descolorit per les penes dels seus pensaments i pel llarg viatge que havia fet. Dels seus ulls s'escolaven llàgrimes, el seu cor no cessava de sospirar ni la seva boca de plànyer. I per la gran angoixa de la seva pena tenia set i necessità beure a la font abans que pogués saludar els tres savis.

Quan el gentil va haver begut en la font i el seu alè i esperit van haver recobrat alguna força, el gentil saludà en el seu llenguatge i segons el seu costum els tres savis. I els tres savis el van saludar, dient que el Déu de glòria, que era pare i senyor de tot el que existeix, i que havia creat tot el món, i que ressuscitarà bons i dolents, el valgués i el consolés i lajudés en les seves penes.

-Bell amic -digué un dels tres savis-, d'on veniu i com us dieu?

El gentil els va explicar el dolor i la pena que tenia.

-I com sigui que vosaltres m'heu saludat en nom de Déu, m'ha estranyat molt aquesta salutació, perquè mai no he sentit parlar de Déu que vosaltres anomeneu ni he sentit mai parlar de la resurrecció. I qui em pogués demostrar la resurrecció amb raons poderosos, podria treure de la meva ànima el dolor i la tristesa.

RAMON LLULL. Llibre del gentil i dels tres savis (1274-6?) (Fragments adaptats en llenguatge actualitzat, a partir de l'edició d'A. BONNER, 1993)