Ona Digital, 1999 01. Sigils 02. Gaia 03. Secrets 04. Racionals? 05. Supersticions 06. X 07. Anar i venir 08. Clau de vidre 09. La creu del temps 10. Ponent

Refugiat en un sigil que no em deixa emprar un sisè sentit. No me sent capaç de parlar amb les mans. Malvat destí, què m'has donat sense el meu permís. Revocar la decisió, mal jutge ha estat aquesta obsessió. He tancat els ulls per trobar el que he perdut. Tot no és tan amarg per a escriure un final precipitat. Tan és si ve tard, tan és si ve prest. Tenc molt de temps. He provat la temptació d'empassar-m'ho tot amb negra pols. No sé si els neguits han aturat els meus dits. No sé si és tard, no sé si és prest però ja ho descobriré.

Llamps colpejant ones de gel com ànimes molles. Són màgics miralls on la llum del cel reflexa les hores... ...que ompliran l'horitzó tacat per la claror. Savis tresors on no hi ha més que uns pocs dies. Sempre records de tots aquells que et desitjarien... ...per omplir l'horitzó brut per la negror. Inici i final, ets futur i ets passat. Aquí he començat i aquí he d'acabar. Com un déu que sobre terra va i controla el temps i l'espai. Gaia pensa que no tendrà fi mentre surti el sol al matí. Temples daurats on signes latents conjuren temples per a protegir mans d'aquells valents que et salven per segles... ...i així a l'horitzó sempre hi ha resplandor.

Secrets, obscurs d'aquells que no es poden contar. Són claus, segells que mai cap porta no obriran Falsos estigmes marcaran en aquells que els creuran. Mai s'han oblidat. Com déus perduts dins cels que no tenen color. Promeses que no es cumpliran, adéus que mai s'acomiadaran. No hi ha estigmes comprovats però les ferides fan mal.

Per una circumstància de l'atzar vaig trobar una dama preciosa vestida damunt l'altar amb un ram de flors a la mà. I em va dir que l'amor era humà. I em va dir que l'amor no era clar per a la protecció de l'espècie, per als pròxims que vendran descendents: estimar-se o morir. Fins que un bon dia la vaig trobar damunt el llit. El cor li sagnava per l'amor del seu fill. Perquè no li va ensenyar que l'amor ho és tot al món. I així el seu fill a la presó, i així la mare morta de dolor. Per la protecció de l'espècie més animal. Qui diu que els humans som animals racionals?

Les cartes damunt la taula, el futur marcat en imatges que et conten el que ha de venir quan surtis d'allà dins. Després de llegir-te la mà et diuen que tot s'arreglarà: la vida serà molt bona tendràs fills i dona. El destí sí es pot canviar, la teva vida té solució. Però hauries de deixar anar allò de les supersticions. Però acabat el teatre tot és com fa setmanes: avui tampoc ve la sort que et predeia aquell joc. I cada dia és pitjor les cartes estaven en un error, ja t'ho deien els pocs amics que et quedaven per aquí.

Un altre dia, una altra gent. Un altre cop un sentiment. Sàvies formes d'ensenyar-te qui soc i qui seré. Caminant mir enrera de nou. Ja hem passat el present agafant els somnis de l'altra gent que no sap dormir. No vull fugir mai més del temps, no vull saber qui ets. Vivim a l'extrem d'una situació sabem on podem arribar i a on no. No volem saber res de rius d'argent només escoltar la nostra ment.

Hermosa mà que ha modelat el fang que avui forma ha agafat. El foc després s'encarregarà de fer brillar un estel llempant. Mirada fixa a l'Univers on els estúpids hi cerquen mel, allà algun dia hi veuràs el teu estel particular. És fam de resplandor que no te horitzó i que espera el seu torn. Esperit amb esència i sense el cos ets massa enveja pel meu cor. El fang ja entra dins els forn confio en que en sortirà el millor.

Ets l'últim gran esboç que em signa amb les mans i me sent extrany. Tant talent fals desbordat per tot i me sent capaç... ...de continuar adorant el no res o restant-li adoració segons cregui o no. És la clau del tresor, és de vidre i metall, simplement pot obrir, simplement pot tancar els luxes d'un bressol. Puc plorar per dins com manen certs termes i ser un més d'aquells que diuen tenir les paraules per mai no tornar vells. I continuar adorant al no res o restant-li adoració segons cregui o no. Com la veu que no es sent i que es perd per sentiment. És qui et guia al passadís. Com un ull més, amagat, que hi veu més enllà del qui tu li vols manar.

Lluny dels invidents que no volen que passi el temps. Tens l'obsessió d'aturar els efectes dels segons. El teu mirall és un enemic mal de derrotar. Només somiant podràs enfrontar-t'hi i guanyar. Acceptar les hores és l'únic remei, envejar els troncs tendres l'únic error dels vells. Pots disfressar el cos comprant l'exterior amb tones d'or però el que realment val és qui fa circular la sang.

Rius d'ànimes no troben un mar on enfonsar el seu passat que està cremant baix el foc d'un parany. Fervors anant cap un nou Olimp on la Gràcia d'un déu maleït fa als dèbils més petits. I per què ha de ser així? I per què no ve la fi dels animals irracionals que mai no han estimat? Potser les flames s'apagaran, tal vegada el gel es fondrà i reviuran rius i mars.

Ona Digital, 1996

01. L'enigma dels vents 02. Racionals? 03. La creu del temps 04. Paraules majors 05. Mai més 06. Supersticions 07. El segle oblidat per Déu

Quan l'agulla de la vida volta damunt ella fa el que vol. El camí cap el bé sempre assenyala el nord. I mai haguessis desitjat aquell maleït moment en el que et vares perdre dins un laberint decadent. I ara t'has refugiat dins el cau de la sang. I amagat, has perdut el teu passat. I amagat, ja no tens identitat... ets un home cercat. Quan Tramuntana lluita amb Migjorn el vent càlid porta les cordes que fermen les teves mans convertint-te en un mal home. Ara l'agulla del destí ha capgirat la teva existència i la ment ha acabat embogida per la insolència.

Els ulls ja no hi veien, tot estava fosc i no senties el teu cor. Mentre les paraules feien de guies sense claror i va arribar la teva por. La situació ja no era bona per aquell breu moment, no t'havies d'esperar més? Acabada estava l'hora per poder desfer aquell trencaclosques de nens. I ja no pots retrocedir però tampoc vols seguir mentre puguis caminar no t'aturis a descansar. Perquè l'odi ja ha arribat al lloc on ara estàs i acabaràs per morir si segueixes aquí. I la ira hi va passar, no hi quedà ningú ni tan sols tu. Però no em feres cas i només per això et va arribar la mort. I així ha desaparegut la llum dels teus ulls tot per l'error de dir paraules que no s'han de sentir.

La suor de gel davallava per aquell espadat, la sang era l'infern on la creació s'havia aturat. El moment de por va anar cap el fons del ventre agitat. El somni era mort, la ràbia aquest cop m'havia guanyat. Mai més oferiré les paraules que porto a l'interior. Mai més tendré un judici on em jutgin pel que sóc. Jugant amb el foc vaig aconseguir aprendre a no tallar les cordes dol que fermaven la meva voluntat.

Diuen que l'esperit és qui ho porta tot i que les flames de Déu suporten el món que està dividit en persones i rics. I cerquen que el poble estigui sempre espantat si no fan el que els han manat aquells insolents que només pensen en ells. Sempre he volgut creure en ell, sempre he volgut fer el bé, sempre he volgut saber si els enviats eren innocents. Demanen molts diners per poder viure en pau i així ells construir els seus palaus per santificar el cos i la sang. I ara ens recomanen no ferir els seus sentiments perquè la creu no serà tan benevolent amb els ximples que siguin tan valents per tenir collons a dir res. Espero que en un futur tot sigui com abans en el que el missatge era de ser germans sense distincions entre els bons cristians ni condicions per poder resar. En el segle oblidat per Déu... Però el que no saben és que tot no té un preu i es pensen que hi ha metall pertot arreu potser es poden comprar els bons amics però no hi ha ningú que sigui tan ric.

Ona Digital, 1997

01. X (ics) 02. Camins 03. Angoixa

Si el que vols és saber cap on aniré no t'ho puc dir fins el moment en que hi arribaré. Quan comprendràs que vas enganat, que mai no han escrit un final... per a tu. Si no fas tot el que et dicten els cecs i et guies per l'impuls del moment, ja veuràs com el teu món avorrit i erm és molt més intens del que es pensa la gent. Si et pregunto cap on aniràs sols espero que no em contestaràs. I si arribo a entendre el camí que he realitzat ja te l'explicaré quan sàpiga que l'he acabat.

Culpar a la melangia de tots els mals per oblidar la tristor que et fa el recordar. Mentir al teu propi cor desolat per no haver de començar a plorar. I així controlar l'angoixa almenys per una estona i no morir de pena per un record. Però mai deixaré de sentir dintre meu el moment en que em digueres l'últim adéu. I per què la mort és tan traïdora quan ve per dur-te a la tomba, qui sap si tot depèn de la teva sort. Encara que mai no m'he preguntat si hauria d'haver un més enllà, només desitjo que el meu final no sigui prest ni massa tard.