Distribució Geogràfica del Garballó

El garballó pertany a una família, la Palmàcia, que representa un grup natural de plantes molt antigues i un dels més rics entre les monocotiledònies. Els fruits, molt variats, són decisius per a la classificació, i són també els que, al tròpic, la fan econòmicament important.

Dàtils, cocos, copra i aigua de coco, vori vegetal per a fabricar botons, areca, oli de palma, fècules, etc., són una mostra dels materials que ens aporta aquesta gran família de altres indrets del món.

Aquí també s’aprofita el que aquesta família vegetal ens ha oferit, especialment a través de la transformació de la fulla del garballó per a la cistelleria, el consum alimentari (fulla tendra del garballó i dàtils del fasser) o com a element integrant de ritus i tradicions.

Les plantes d’aquesta família son (sub)tropicals. Dins aquest gran nombre d’espècies, el garballó és l’única palmera silvestre europea. Totes les altres palmeres que podem trobar a les nostres illes ha estat introduïdes per l’home.

A Europa el garballó està limitat a la península Ibèrica i Itàlica i a les illes. Al continent africà només apareix al nord del Marroc i a l’Alger. Per altra part, el garballó és una planta austrooccidental i, per tant, també es deu localitzar al continent australià.

A les Balears, té una distribució curiosa. A l’illa de Mallorca es localitza a tres àrees separades: als extrems de la Serra de Tramuntana, especialment als municipis d’Andratx i Pollença i Alcúdia, i també a la península de Llevant, especialment a Artà i Capdepera. Es localitza tant a llocs àrids i assolellats com a sòls arenosos o rocosos de la muntanya i també a les marines y penyals. Es distribueix entre el nivell de la mar i els 600-800 m. d’altària. A les Pitiüses es localitza pels penyals de la costa. A Menorca, de form escassa, a alguns indrets de l’interior. També és present a les illes del Pantaleu, la Porrassa i la Dragonera.

Durant el Pliocè (11-1 milions d’anys enrera), el garballó era prou abundant al llarg de la zona mediterrània. Són freqüents els jaciments d’aquesta edat on apareix fòssil des de Portugal fins a Catalunya.

Guillem Colom diu que aquesta particular distribució sembla indicar una supervivència a base de colònies ara aïllades, producte d’una àmplia distribució en el passat a favor d’un clima més sec que l’actual, o bé d’un retrocés d’aquesta comunitat davant dels avanços del bosc. Les associacions de Chamaerops arriben al seu punt òptim únicament en llocs on l’espai queda lliure de densa vegetació arbòria.

Hi ha però una altra teoria que ens explica que la distribució ve marcada per dos factors que, combinats entre si, només permetrien la instauració de la planta on els dos fossin favorables per al seu desenvolupament. Aquests dos factors serien, per una banda, el tipus de substrat litològic i, per l’altra, les baixes temperatures (el fred). Els substrats més idonis per al seu establiment són els calcaris, calcaris compactes i dolomítics. Sembla ésser que la nostra palmera no admet un substrat miocènic. És una espècia pròpia de zones rocoses, sobre sòls poc profunds. Quant a l’altre factor, s’ha de dir que les palmeres, en general, necessiten temperatures elevades i podria ésser aquest un dels motius pels quals manquin a la zona central de la Serra de Tramuntana, que gaudeix de les temperatures més baixes de l’illa.

A les dues serres, Tramuntana i Llevant, hi ha una tendència per part del garballó a empenyalar-se, segons descriu Guillem Alomar. la seva causa és l’actuació humana: ambdues zones són àrees prou castigades pels incendis forestals i la crema de carritxeres per a pastures, a més de la forta pressió que sofreix per part dels ramats d’ovelles i sobretot de cabres. No és estrany, doncs, aquesta tendència del garballó a retirar-se per subsistir.