Miquel López Crespí. Escriptor
----------------------------------------------------------------- Tornar a M. López Crespí explicat per M.L.C.

Com vaig escriure dues novel·les: El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand.

La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel·les El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand proven de reflectir el món intel·lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.
En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel·la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Un dia em presentaren Chopin. El vaig estimar de seguida. Les meves amigues se'n reien d'aquell amor impossible.
'- No en tens ni per començar -em digué Listz. El teu instint maternal et delata. En vols tenir cura. Anar pel món dient que ets la infermera d'un geni. Quin trofeu per a la baronessa Dudevant! Cerques un nou artista per a la teva col·lecció d'amants. Esper que no li facis mal.
'Listz! Potser tenia raó. Com poder esbrinar-ho ara, quan el temps s'escurça de manera implacable?
'Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal. Sentir un preludi, una balada, colpejava el meu esperit, tot el meu cos, molt més que quan romania en braços de Pietro Pagello, aquell any trenta-quatre, a una Venècia emboirada, plena de fantasmes i estranys somnis de jovenesa.
'La música de Chopin... Ben cert que em vaig enamorar de la màgia que sortia de les seves mans blanques, com d'al·loteta tísica. Els metges digueren que no tenia la malaltia, que era una persona de constitució dèbil. S'havia educat entre l'aristocràcia. Jugava enmig de les sedes dels vestits de comtesses i duquesses. Un aviciat. Sempre havia patit del pit. La humitat de París li feia mal. Romania dies i dies tancat en la seva cambra sense poder sortir al carrer. Dissimulava els atacs de febre davant uns pares gelosos de la salut de les filles que, si haguessin sabut la seva malaltia, de seguida haurien acabat amb les classes que li ajudaven a sobreviure. Els pocs concerts que donava no bastaven per pagar l'estudi, la decoració del piset on vivia, les flors que cada dia havia de posar damunt el piano. Sovint es deprimia i no podia escriure una nota. Tenia el cor a Polònia, ferida de mort, sota la cruel ocupació tsarista. Quan pensava amb els seus amics empresonats, morts al camp de batalla, restava setmanes en silenci, plorant. Tenia la sensació d'haver-los traït, d'haver fugit quan més el necessitaven. La ràbia que sentia, les seves contradiccions més amagades, els records dels anys de joventut sortien potents en la música que escrivia, talment una flama inabastable inundant el món de gemecs i exigències de llibertat. Era d'aquesta màgia que em vaig enamorar. La força tel·lúrica d'un esperit gegantí reencarnat en un cos fràgil.
'Vaig pensar que el sol de la Mediterrània li faria bé. Per això marxàrem a Mallorca, un imaginari paradís enmig de la mar on, il·lusions de l'esperit, pensàvem tot seria possible: l'amor, la creació més perfecta i absoluta, l'educació dels fills. Volíem trobar la natura verge. El bon salvatge del qual parlava Rousseau".
Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39.
Cap historiador o comentarista no nega l'estreta relació de Sand amb la música. Una de les historiadores que ha analitzat amb més cura tot el que fa referència al viatge de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca i als aspectes, diguem-ne "amistosos", de companys en el camí de l'art és, sens dubte, la investigadora palmesana Aránzazu Miró. El seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000) és una obra de consulta bàsica i esdevé una eina d'imprescindible consulta si volem saber què feren, com es desenvolupà l'estada de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca. El llibre dóna respostes satisfactòries i aporta abundor de documentació als interrogants que la mateixa autora es fa a la introducció quan es demana: " A partir d'una estada de noranta-vuit dies s'ha creat un gran mite. Què va ocórrer en realitat? Què ha ocorregut des de llavors? Són les preguntes que aquest llibre vol desembarassar. A més de quin significat va tenir Mallorca per a Chopin? Quin lloc ocupa la producció mallorquina en el conjunt de la seva obra?".
No hi ha dubte que el primer "enamorament" de Sand respecte a Chopin ve donat per la música, per l'amor de l'escriptora a la màgia que, tots els contemporanis del músic en parlen, desprenien els dits de Chopin. Per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart.
Aurore Dupin havia escrit al respecte: "Un dia, algú orquestrarà la seva música sense canviar res de les seves partitures per a piano i aleshores tothom s'adonarà que aquell geni tan complet [Chopin], tan savi com el dels grans mestres que ha assimilat, amagava una personalitat més exquisida que la de Johann Sebastian Bach, més poderosa que la de Beethoven, més dramàtica que la de Weber".
Aránzazu Miró, en reproduir determinats fragments de la famosa Història de la meva vida de George Sand, ens ajuda a copsar l'interès de l'autora pel músic. Sand descriu així el procés creatiu de Chopin: "La seva creació era espontània, miraculosa. La trobava sense cercar-la, sense preuveure-la. Venia de sobte al seu piano, completa, sublim, o cantava al seu cap durant un passeig i s'apressurava a fer-se-la escoltar a ell mateix, bolcant-la sobre el teclat. Llavors tenia lloc la tasca més dolorosa que mai he vist. Era una successió d'esforços, d'irresolucions i d'impaciències amb l'objecte de plasmar certs detalls del tema de la seva audició. El que havia concebut en bloc, ho analitzava massa en el moment d'escriurer-ho, i el seu disgust quan no ho trobava clar, el feia sumir-se a la desesperació, segons ell mateix deia. Passava dies sencers tancat a la seva cambra, plorant, donant coses, rompent les plomes, repetint o canviant cent cops un compàs, escrivint-lo, esborrant-lo altres tants cops, per a tornar a començar l'endemà amb una perseverància minuciosa i desesperada... es passava sis setmanes treballant una mateixa pàgina, per concloure escrivint-la tal i com l'havia traçada d'una primera tirada".
Aquest amor a la música és el que va fermar Sand a l'alhora creativa i conflictiva relació, la més llarga, com ja hem indicat, que mai va tenir l'escriptora al llarg de la seva vida.
Indubtablement, quan Sand coneix Chopin, a part de l'atracció musical i, tampoc no es pot negar, sexual, que els atreu en un primer moment, hi ha l'interès de l'escriptora per defugir, deixar endarrere alguna de les seves relacions sentimentals i, més concretament, la que en aquells moments manté amb Félicien Mallefille, el preceptor del seu fill.
Michel de Bourges, Pierre Leroux, el mateix Malefille, són relacions acabades dins l'ànima de Sand. Cada vegada resta més immersa dins el món literari del moment. Escriu Béatrix, que serà publicada per entregues en Le Siécle. A Nohant rep les visites de Listz i la seva amant, Marie d'Agoult, de Balzac... I manté una relació afectiva amb Marie Dorval. És quan coneix Chopin. L'interès de Sand pel músic s'intensifica a partir d'abril de 1838.
A part d'aquesta necessitat imperiosa que l'escriptora sent per allunyar-se de París, i per això mateix el viatge a Mallorca, hi són presents les urgents obligacions de Sand amb els seus editors.
D'ençà els èxits literaris de l'any 1832 i les primeres signatures de contractes, ara, en aquest hivern de 1838, Sand ja és considerada una de les millors escriptores del moment. El poeta Heinrich Heine va escriure: "Indubtablement és una dona bellíssima i la millor escriptora de França". La millor escriptora de França interessada en el millor músic del moment: Frédéric Chopin.
Per altra banda, el tipus de vida que porta l'escriptora amb el caramull de convidats que compareixem per Nohant i hi romanen durant setmanes, afegit a les minvades rendes que produeix el casal, l'obliguen, imperiosament, a trobar temps per a escriure. Per això també la fugida de la parella a la recerca d'un indret tranquil on Sand pugui bastir les seves novel·les i Chopin la seva música.
En Història de la meva vida, Sand confessa alguns dels autèntics motius d'aquest viatge a Mallorca. Diu l'escriptora: "Quant a mi, em vaig posar en camí per satisfer una necessitat de repòs que sentia sobretot aquella època. Com falta el temps per a tot en aquest món que ens hem fet, em vaig imaginar un cop més que, cercant bé, trobaria qualque retir silenciós, aïllat, on no tendria esqueles per escriure, ni diaris per fullejar, ni visites per rebre; on no tengués necessitat de llevar-me la bata; on els dies tenguessin dotze hores; on pogués alliberar-me de tots els deutes de la societat, separar-me del moviment intel·lectual que ens consumeix a tots a França i consagrar un o dos anys a estudiar un poc la història i a aprendre la meva llengua per principis amb els meus fills".
La relació Sand-Chopin, que es consolida a partir del viatge a Mallorca, durarà nou anys. Uns anys molt creatius per a ambdós. Sand es dedica intensament a la literatura i a tenir cura dels seus fills, Maurice i Solange i, com diuen els historiadors, també del tercer: Frédéric Chopin. "Aquest petit esser", com el definiria George Sand l'any 1838.
L'estada a Mallorca és, per una part, molt creativa. Sand va acabar la novel·la Spiridion i va reescriure Léila, una de les obres que li donarà més fama... i diners. Chopin enllesteix moltes de composicions que tenia a mig fer. Però, per altra banda, aquesta estada també és prou conflictiva. La fama de "radical republicana" i "dona de mal viure", unida a la seva manca de diplomàcia amb les autoritats i el poble mallorquí, fa que pateixin diversos entrebancs i incomprensions. La veu George Sand de la Gran Enciclopèdia de Mallorca ho explica a la perfecció quan, en relació amb aquesta problemàtica, comenta: "Aviat, però els seus costums resultaren escandalosos per a la societat mallorquina del segle XIX: convivia amb un home que no era el seu marit, fumava i bevia cafè a tothora, vestia amb robes masculines, no entrava dins l'església ni es relacionava gairebé amb ningú. A aquesta desconfiança general per part de la població illenca, s'hi unia la manca de comoditats a les quals estaven avesats a París i l'estat cada vegada més crític de Chopin".
Com narra la mateixa George Sand en Un hivern a Mallorca: "Hauríem pogut viure, això no obstant, en bona intel·ligència amb aquesta bona gent, si haguéssim fet acte de presència a la seva església. No per això haurien deixat de murmurar-nos a qualsevol ocasió, però ens hauríem pogut passejar pel mig dels seus camps sense risc d'esser aplegats per qualsevol pedra al cap des de darrere qualsevol mata. (...) Ens deien pagans, mahometans i jueus; cosa que és la pitjor de totes segons ells. El batle ens assenyalava a la desaprovació dels seus administrats; no sé si el rector ens prenia com a tema dels seus sermons. La brusa i els calçons de la meva filla els escandalitzaven molt també. Trobaven molt mal fet que una joveneta de nou anys corregués per les muntanyes desfressada d'home".
Finalment, l'agreujament de la malaltia de Chopin, la manca de menjar adequat i un hivern mallorquí especialment dur, obligaren a la "retirada". Sand diu que Chopin ja no podia resistir ni l'ambient, ni el clima ni la manca de comoditats que patia a Mallorca. Pel febrer de 1839 s'embarcaren novament en El mallorquín i arribaren a Barcelona per a marxar posteriorment envers Marsella.
Ja a Nohant, Sand continua amb la seva obra literària. Aquesta vegada prova sort en el teatre. Malgrat el fracàs de l'obra teatral Cosima (1840), l'autora no es desanima. Continua escrivint sense aturar alhora que intensifica les seves relacions amb l'esquerra republicana. Publica el Livre du compagnonnage (1839), en una nova línia de bastir una literatura nacional-popular molt lligada a les classes populars. Chopin, que des de feia anys ja era el pianista més famós de França, aconsegueix, residint a Nohant i amb la tranquil·litat psicològica que li dóna la seva nova família i la seva nova "mare" (Sand), cobrar sis mil francs per un concert. Nohant nomes produïa a Sand quatre mil francs de renda anual.
Sand i Chopin viatgen sovint a París, on viuen a diversos apartaments. L'escriptora continua publicant una novel·la rere l'altra: Horace, Consuelo, La comtesse de Rudolstadt... A Nohant rep les visites de Delacroix, Listz, els poetes i escriptors revolucionaris del moment... L'any 1843 és un dels que viuen més intensament. Debats literaris i artístics, concerts de Listz i Chopin, discussions filosòfiques, passejades per la natura... Chopin es considera tan integrat en la família Sand que parla de Solange, la filla aviciada de Sand, com si es tractàs de la seva pròpia filla. Amb Maurice, el fill, comença a haver-hi problemes. Problemes que, agreujats amb el temps, ajudaran a rompre la relació existent entre l'escriptora i el músic.
Les relacions entre la parella comencen a deteriorar-se a la primavera de 1845. En el fons, malgrat la intensa i fecunda relació de conveniència mútua entre Sand i Chopin, sempre hi ha hagut una diferència, per no dir moltes, entre les dues personalitats: Frédéric Chopin de seguida s'ha adaptat a la família de Sand. Ell és feliç, malgrat la gelosia que comença a aflorar amb força, amb el que considera i considerarà fins a la mort, la seva "nova família".
No és aquesta la percepció que té George Sand de la seva relació amb Chopin. Malgrat tots els anys de convivència amb el músic, gelosa de la seva independència i de la seva llibertat, mai no ha considerat que la relació fos "imprescindible", "eterna". Chopin és per a George Sand un "gran músic malalt al qual s'ha de protegir". Però d'aquí a acceptar determinades interferències en la vida familiar hi havia un abisme.
Sand es va cansant de la relació "interminable" amb Chopin. Ara ja no és el "geni" que superarà Bach o Beethoven. Ara, Frédéric Chopin és Chip-Chip o "Chipinski".
George Sand, que va fer tants d'anys de verge al costat del músic, ja rep a aquestes alçades els seus antics amants -i els nous!- en presència de Chopin i aquest sembla no adonar-se'n. Cap a 1844 manté unes relacions prou conegudes amb el dirigent socialista Louis Blanc, que llavors tenia trenta-tres anys. També es relaciona amb l'editor Víctor Borie, que té vint-i-set anys. Però el més terrible, en aquest final de la parella, s'esdevé amb la cruel caricatura que Sand fa de Chopin en la seva novel·la Lucrezia Florani.
En aquesta novel·la Chopin esdevé un Píncep Karol inestable, gelós i aviciat, mal de suportar. Tot el que Sand pensa del músic queda reflectit en aquesta obra. Una obra bàsica per a copsar com i de quina manera l'escriptora veia Chopin a les darreries de la seva relació.
Com és el príncep Karol-Chopin de la novel·la de Sand? Escoltem l'autora: "Era realment insuportable perquè pretenia raonar i sotmetre la vida real, de la qual mai havia après res, a principis que no podia definir. (...) Era burleta, empolistrat, preciosista i fastiguejat de tot. Mossegava per costum, suaument, per diversió, i la ferida per ell causada penetrava fins les entranyes. (...) es tancava a un desdenyós silenci i a una hostilitat muda i desoladora".
El pintor Delacroix, mestre de dibuix dels fills de Sand, ens ha deixat alguns testimonis impressionats d'aquestes darrers anys de Chopin a Nohant. Delacroix és testimoni de les lectures de Lucrezia Florani que Sand fa a Chopin. Delacroix, que copsa a la perfecció com l'insuportable príncep Karol és el mateix Chopin, no entén com el músic pot suportar tanta humiliació. Ans al contrari, després d'aquestes lectures humiliants, Chopin encara felicita l'autora de la novel·la per la qualitat assolida.
L'any 1847 es consuma la ruptura de la parella. Chopin no es recuperarà mai. Morirà, dos anys després, el 1849, enyorant els fills -Solange!- recordant fins el darrer segons de la seva existència els seus anys d'intensa creativitat i vida familiar a Nohant.
Per a Sand, la ruptura amb Chopin significa tot el contrari: l'alliberament. Dia 26 de juliol de 1847 escriu al seu amic Emmanuel Arago: "Ah!, quin descans, quina llibertat! S'han romput les cadenes" Sempre havent de suportar aquell esperit estret i despòtic però sempre fermada a ell per la compassió i pel temor que pogués morir de pena... Feia nou anys que, plena de vida, vivia fermada a un cadàver".
Tot ha finit. Chip-Chop és un "cadàver". Un "cadàver" que viurà una llarga i penosa agonia, física i sentimental. Una trista i dolorosa agonia, però que serà viscuda amb ferrenya dignitat personal. Són dos anys terribles de patiment fins que mor, consumit per la tristesa l'any 1849.
El final de Chopin és d'autèntica tragèdia. Obligat a fer concerts per a sobreviure i pagar casa i vestits, ja que no pot donar les classes de piano a qualsevol indret ni rebre les seves alumnes de qualsevol manera, viatja per França i Anglaterra arrossegant el seu dolor i l'enyor per la família perduda. Encara escriu molt a Sand, però ella ja viu en un altre món. Chopin mantendrà una bona relació amb Solange fins a la mort.
Chopin viatja malalt. Escup sang. Algunes aristòcrates angleses, compadides i d'amagat, li fan arribar algunes almoines. El 1848 és un dels anys més tristos per a Chopin, consumit, viatjant d'aquí allà, sense poder compondre música com en els temps de Nohant, està obligat a dissimular com pot la seva mortal malaltia que, si se sapigués, li faria perdre les alumnes de bona posició social que li permeten sobreviure. Més que els concerts, són les classes que dóna a les filles de la burgesia i de l'aristocràcia, el que li permet la complicada subsistència.
Per a Sand, en canvi, el 1848 esdevé uns dels anys de més glòria política i literària. Al capdamunt de l'onada revolucionària de 1848, al costat dels seus amics, prova de canviar la història. Fent costat al govern de la República ajudà a redactar els principals decrets revolucionaris: el de la jornada de deu hores, el que suprimeix els títols de noblesa... El 5 de març de 1848 es troba, per casualitat, enmig del carrer amb el seu antic amant. La trobada és freda. Chopin li informa que ja és padrina. Solange, amb qui el músic, al contrari que la mare, manté bones relacions, li ho comunica.
Però Chopin ja no és més que un llunyà episodi en la vida de Sand.
El músic mor el 17 d'octubre de 1849 al costat de la filla de Sand, Solange, que el va vetlar aquella nit.
Aquest és, una mica resumit, evidentment, el món que hem provat de novel·lar en El darrer hivern i en Corambé: el dietari de George Sand.
------------------------------------------------------------------Tornar a M. López Crespí explicat per M.L.C.

..........