Miquel López Crespí. Escriptor
----------------------------------------------------------------- Tornar a M. López Crespí explicat per M.L.C.

Com vaig escriure Revolta.

Quan l'amic Francesc Moll m'enviava les proves de Revolta munió de pensaments em venien al cap. La història de la present edició del llibre és complicada, amb dificultats tant per a la seva publicació, com pels enemics que suscità entre els nombrosos jurats de poesia en català (especialment a Mallorca). Escrit entre finals dels vuitanta i començaments dels noranta, el poemari ha sofert diverses transformacions i reelaboracions fins arribar a aquest definitiu que comentam: Revolta. Aquest pelegrinatge (tan normal en la nostra cultura curulla de munió d'envejosos, amatents practicants de l'autoodi més agressiu i virulent, mandarins d'anar per casa, dogmàtics pigmeus del no-res) va fer que l'original anàs amunt i avall (com els poemaris de Miquel Àngel Riera i de tants d'altres gran escriptors illencs) sense trobar mai una mà amiga, cap jurat que el volgués guardonar. En aquella època sovint m'arribaven indiscrecions d'altres membres dels jurats (alguns d'aquells enrabiats comissaris fa segles que deixaren la poesia per negocis més rendibles com poden ser funcionaris de d'Estat, buròcrates de l'administració o de la banca, "polítics" al servei de la monarquia...). Els enverinats comentaris que feien en reconèixer l'autor que signa aquest article eren de tota mena. Em xiuxiuejaven a cau d'orella: "En tal va dir que mentre ell fos viu no es publicaria aquest llibre teu". O també: "En Miquel és un professional de la literatura, la qual cosa vol dir que no pot escriure res que tengui un mínim de qualitat". Tot plegat faria riure si no fes plorar quan constates l'existència permanent d'aquesta enveja permanent que ompl qualsevol indret de l'illa.
Les anècdotes són infinites. Les punyalades i travetes perpètues que es fan en el provincià món literari donen per fer-ne un bon serial televisiu. Tanmateix l'illa és una terra petita i tot s'arriba a saber. Alguns confrares que, quan et veuen pel carrer, s'apropen a felicitar-me pels darrers llibres publicats, pels guardons literaris obtinguts arreu dels Països Catalans i de l'Estat, han estat (i molts ho són encara) els més aferrissats enemics que tenc. Per la meva banda faig com si no sabés res de les seves enveges i maquinacions. En el fons em fa gràcia veure'ls impotents, sense alè creatiu, plagiaris, desesperats per arribar a ser algú, contents en creure que t'han enganyat, sempre dispostos a qualsevol mesquinesa, a vendre l'amic per un plat de llenties.
Cansat de tants entrebancs, la coneguda enveja dels mediocres, vaig fer, com de costum, la pertinent traducció, sabent que de seguida que tengués enllestida la feina, en no conèixer-me el jurat, tenia possibilitats d'optar al guardó. Dit i fet. El llibre s'imposà en el primer concurs al qual va anar fora de Mallorca, lluny dels "amics" de la confraria literària. L'any 1994 Revolta (amb el títol de Grietas en el mármol) guanyava el Premi Internacional de Poesia Ciutat de València amb una de les dotacions econòmiques més substancioses de totes les que s'atorguen en els Països Catalans. Me'n reia tot imaginant la ràbia dels confrares, els eterns aspirants a poetes que, durant anys, rebutjaren guardonar el poemari!
El llibre va ser luxosament editat per les Edicions de l'Ajuntament de València i profusament distribuït arreu del País Valencià i de l'Estat. Més endavant el vaig donar a llegir a diversos poetes, excel·lents escriptors de les Illes. Record ara mateix els encoratjadors articles i comentaris (referents a Revolta) fets (i escrits) per Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Àngel Terrón, Miquel Ferrà Martorell, Mateu Morro i tants d'altres intel·lectuals mallorquins. Finalment, entre tots, m'animaren a portar el poemari a l'Editorial Moll, i ara, més de deu anys després d'haver estat escrit, surt a la llum pública la versió original catalana.
És aquesta versió original en la nostra llengua la que va ser rebutjada a tants i tants concursos literaris de les Illes a causa de l'enveja, ràbia i autoodi de tants aprenents d'escriptors, petits cacics culturals d'anar per casa, curts de visió literària, amb poca formació cultural, mancats d'aquell do especial que sap veure l'art, la bellesa just al segon de captar-la, de sentir-la a prop.
Què hi farem! Del seu nom ja ningú no se'n recorda. Cridats a formar part d'un jurat literari per simple amiguisme, perquè s'havien pagat un misèrrim llibret de poemes (i un gasetiller amic els havia escrit un article elogiós en els suplement de cultura), ara, anys després de les seves malifetes, asseguts en una obscura oficina institucional, desesperats en constatar com no corren les manetes del rellotge, veuen, des de la més total i absoluta impotència creativa, com aquell poemari que volien silenciar, enterrar sota tones de ciment armat, deixar pels segles dels segles enmig del silenci més absolut, com si no s'hagués escrit, comença la seva singladura esplendorosa arribant a les mans del lector que, des de feia temps, l'esperava.
Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els "exquisits", els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva "raresa" (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta.
Però parlem de Revolta, del meu interès de fa dècades per la cultura clàssica xinesa. Record ara mateix un llibre de vell que vaig trobar a Barcelona, en els "encants", a començaments dels anys seixanta. Es tractava de China: historia de las ideas y del periodismo. L'autor era Lin Yutang i havia estat editat a l'Argentina l'any 1948. L'autor parlava del procés de formació de la intel·lectualitat xinesa des del temps del rei Wu i les dinasties Shang i Han, passant per la dinastia Ming, fins al present (l'any 1947, data de l'edició d'aquest volum, Xina encara era en guerra civil; el Guomindang del proianqui Zhang Gaishek). M'impressionà constatar el grau d'elevat compromís de la major part d'intel·lectuals xinesos amb la tasca d'alliberament nacional i social de l'esclavitzat poble xinès. Aquest compromís d'escriptors, mestres, periodistes, amb la causa del poble s'accentuà moltíssim després de les grans repressions antiobreres i antimarxistes dels anys vint. Quan la dreta proimperialista, els senyors feudals, liquidaren sota rius de sang la sublevació obrera de Xangai (1927), les atrocitats foren espantoses. Els militants sindicalistes, els nacionalistes xinesos, els marxistes i membres del partit comunista xinès eren llençats vius dins el forn de les locomotores (anticipació dels forns crematoris hitlerians d'Auschwitz i Treblinka!).
És precisament en constatar el caràcter eminentment antinacional (pactes amb el Japó i les potències imperialistes occidentals que tenien ocupada Xina; superexplotació de la pagesia i de la classe obrera) d'aquesta dreta venuda sempre, proimperialista, sense sentiments nacionals, immunitzada vers la cultura, el progrés del poble treballador de la Xina, quan els intel·lectuals més eminents de l'època (i molts sense ser marxistes!) passen a col·laborar amb el Partit Comunista de Mao Zedong. Tots s'acostaren al Partit Comunista (capdavanter de la lluita antijaponesa i antiimperialista) després de les grans matances de Xangai. Eren els més grans poetes, novel·listes, dramaturgs, historiadors i assagistes xinesos (els que es pogueren salvar de la repressió organitzada per la dreta). Parl de Guo Mojo, Mao Dun i tans d'altres. Tots seguiren l'exemple de Lu Xun i proclamaren més que mai llur voluntat de comprometre's políticament en la causa de l'alliberament nacional i social de la Xina. Com explica molt bé K. S. Karol en el seu llibre La Xina de Mao: "Tot els menava [als intel·lectuals] cap als comunistes, únics adversaris conseqüents de l'ordre establert i fossin quins fossin llurs desacords teòrics amb el marxisme, es trobaren tots a la Lliga d'Escriptors d'Esquerra de Xangai, directament inspirada pel P.C. Vivint en relació contínua amb intel·lectuals de l'estranger i imbuïts de les teories liberals occidentals, no podien estar d'acord amb un règim d'opressió medieval que no deixava cap lloc a la cultura, tradicional o moderna. Enlloc no va ésser més estret l'acord entre les reivindicacions culturals i la lluita revolucionària que a Xina l'endemà de la traïció de Zhang Gaishek".
La lectura posterior d'altres obres ens permeté anar coneixent la cultura i la història d'aquella civilització, vella ja quan a Europa començàvem a dominar els laberints de l'esperit. Edició de Materials publicava (Barcelona, 1967) La Xina de Mao de K. S. Karol. Pel 1965, Fondo de Cultura Económica havia tret a la llum La China contemporánea d'Edgar Snow. Més endavant sortiren (i surten encara!) nombroses publicacions referents al gran país asiàtic. Un poc abans de la transició, cap al 1974, es llegia molt entre els cercles esquerrans (sobretot maoistes) China: la larga revolución del mateix Edgar Snow. Cap al 1975 i publicat per Ediciones Era de Mèxic ens arribava un gran assaig històrico-cultural: La revolución china d'Enrica Collotti Pischel. Però tot això només era el començament del nostre interès per Xina i la seva cultura. Ara no es tracta de fer una relació exhaustiva del material que hem llegit al llarg d'aquests darrers trenta anys referent a la història i la cultura de la Xina. Només en volíem fer unes pinzellades, deixar constància d'un cert interès. Interès que a poc a poc va creant les bases, els fonaments del que serà amb els anys Revolta, el llibre que acaba d'editar l'Editorial Moll.
És estudiant a fons la cultura clàssica xinesa com podem anar constatant el profund esperit de compromís de l'intel·lectual (en aquest cas l'escriptor, el poeta) amb el poble. Aquest compromís el trobam en totes les èpoques i des de temps tan remots com poden ser (i aquestes xifres posen la pell de gallina!) vint segles abans de l'inici de la nostra era. Mai com quan ens enfrontam amb tota la grandesa de la cultura xinesa ens adonam de l'etnocentrisme europeu, de la mistificació històrica que significa per als europeus haver volgut oblidar (potser per simple ignorància, per desconeixement) els grans avenços culturals (i tècnics i científics) de la cultura xinesa. A moltes contrades d'Europa encara es vivia dins cavernes quan els poetes xinesos escrivien El llibre de les Odes (recopilat per Confuci, que visqué des dels anys 551 al 479 d'abans de la nostra era).
En El llibre de les odes, malgrat que fos una recopilació -en part- de material popular reconvertit en arma utilíssima per a l'educació i formació de la classe dominant feudal, s'hi troba arreu, gens dissimulada, aquesta fèrtil creativitat del poble, dels creadors anònims de la Xina d'aleshores. Evidentment -no podia deixar de ser així- molts dels poemes del Llibre de les odes serveixen per a cantar alabances als emperadors; però enmig d'aquest encens cortesà, sorgeix aquí i allà l'esperit d'insubmissió de l'intel·lectual xinès. En la part que té per títol "Els himnes de Shou" s'hi troba tota la potència creativa del camperolat xinès, del seu treball, de com sofria i lluitava mil anys abans de la nostra era, feinejant a la vorera del riu Groc.
El llibre de les odes té diverses lectures. Per una part pot ser estudiat com un text que engloba tot el que s'ensenyava a la classe dominant, als servidors de la cort. El llibre abraça el treball poètic de generacions d'autors xinesos des del segle IX al IV d'abans de la nostra era. Alguns estudiosos diuen que Confuci, el recopilador, provà de treure caràcter reivindicatiu, llimar contradiccions, convertir (transformant-lo) l'alè vital del poble en un bucòlic viatge a través de contrades bellíssimes on feliços pagesos lloen eternament la saviesa dels seus opressors (les successives monarquies feudals que els oprimien; els cruels senyors de la guerra que empraven la sang com qui empra l'aigua: com si no valgués res). Però altres estudiosos han vist missatges ben diferents en moltes de les composicions més famoses del Llibre de les Odes. L'escriptor revolucionari xinès Feng Yuanshun ho analitzava hàbilment en la seva Breve historia de la literatura clásica china (Juárez Editor, Argentina, 1969). Igualment ens ho feren copsar Rafael Alberti i María Teresa León en el pròleg a Poesía china (Compañía General Fabril Editora, Argentina, 1972) i en la introducció del Romancero chino (Editora Nacional, Madrid, 1984).
No hi ha dubte: la poesia clàssica xinesa és una poesia compromesa amb el seu temps, amb el poble (sense que això vulgui implicar que l'intel·lectual de fa dos mil anys no tengués una acurada concepció dels temes més diversos de l'univers poètic de l'home: l'amor, la soledat, el problema de la mort, l'abandonament de la persona amada, la mort dels essers estimats, la natura, una acurada descripció del paisatge...). Ho podem comprovar llegint qualsevol composició de la poetessa Cai Yen (segle II al III); de Chen Lin (segle II al III); de Wang Zan (177-217); del Príncep Zaqe (192-232)... En les obres que conformen el Llibre de les odes podem sentir, tal és la mestria de l'autor, com el poble patia sota injustos impostos, treballant la terra, obligat a bastir com a esclau la Gran Muralla. Ens arriba de sobte, amb cada vers, amb cada pàgina palpitant de vida i de sentiments, el patir concret del pobre, del pagès, obligat participar en les costoses i sangonoses guerres de conquesta dels senyors feudals i la monarquia imperial. En tot moment podem constatar com el poeta ens va veure la diferència que hi ha entre la trista existència de la vida de la pagesia i l'ociositat i corrupció de la cort que viu, sense fer feina, a costa dels injustos impostos i contribucions, damunt l'esclavatge permanent del poble treballador.

Diu un poeta anònim:


Vosaltres no sembrau, ni heu de suar per a recollir l'allada!
Però sempre teniu blat damunt la taula, munts de gra, animals
que no portau al prat!
Vosaltres no sabeu caçar, ni patiu calor anant a pescar!
Però sempre teniu taula parada i no se us acaba el menjar!


Entre els anys 343 i 339 abans de la nostra era visqué el ran poeta xinès Shu Yuan, un noble que participà en l'agitada vida política del temps de la dinastia Shu. Per la seva defensa de determinades concepcions progressistes (a favor sempre del camperolat, en contra de les crueltats de les classes dominants, la seva pròpia classe) va ser desterrat de la cort. Entre moltíssimes obres escrigué Lisao. El poema és un cant a l'amor i un portentós manifest poètic contra la corrupció. Corrupció de la cort imperial, que denuncia sense cap mena d'embulls, així com les injustícies de l'emperador i la inutilitat dels primers ministres quant a solucionar els problemes que sacsegen la vida de la pagesia.
La lluita contra la permanent corrupció i degeneració imperials el portà a escriure aquest poema que nosaltres, intel·lectuals del segle XX, podríem subscriure íntegrament:


M'estim viure desterrat, morir lluny.
Tot és millor que obrar com ells, els corruptes,
els cínics sense sentiments.
M'estim més morir sol, com m'ensenyaren els savis antics,
allunyat de sedes i palaus,
fent costat al poble, als honrats.


Aquesta va ser la lliçó que m'ensenyaren els antics.
També ha influït -i crec que molt- en Revolta, Confuci. I aquí hauríem de fer unes precisions. És evident que Confuci treballa (filosòficament parlant) pel manteniment de la societat feudal i esclavista xinesa. La seva filosofia no té altre objectiu que aquest (i per això, les idees de Confuci foren severament criticades en temps de la Revolució Cultural xinesa (1966). Confuci, provinent de la més rància noblesa xinesa, en va ser un dels intel·lectuals més destacats, i tota la seva obra es pot inscriure en la defensa d'una societat feudal que ja portava a l'esquena més de dos mil anys de domini. Sens dubte Confuci és l'intel·lectual que dóna cohesió a la classe terratinent xinesa justificant, amb la seva filosofia, l'explotació del poble treballador xinès. Moltes de les idees político-filosofiques de Confuci varen ser recopilades pels seus deixebles en el llibre Les Analectes. Aquesta obra -d'importància cabdal en la formació del pensament conservador xinès- consta de breus aforismes d'un estil simple i directe. I és precisament l'estil breu i directe d'aquests pensaments el que he provat de reflectir en Revolta.
L'esperit del Llibre de les Odes, el món turmentat i crític de Shu Yuan, la brevetat i concisió de Confuci... Confucionisme, taoisme, certs tocs de Mo Di (el moisme)... i la dialèctica de Marx i Engels, podríem afegir, van conformant el món que fa més de deu anys anà congriant Revolta. Dels escrits moistes (Mo Di) em va atreure en el llibre Mozi la senzillesa de la prosa, una mena d'aforismes molt lligats a la problemàtica de la gent del carrer. És destil·la en Mo Di un soterrat combat contra els "exquisits". Aquests, entre moltes altres possibles influències procedents de la cultura xinesa, serien els trets essencials de Revolta. És ja evident (no cal repetir-ho) que en cada un dels versos del poemari hi palpita, amb tota la seva força, aquest palpable alè de la poesia clàssica xinesa; no endebades vaig estar anys estudiant el Romancero chino publicat per l'Editora nacional el 1984; la recopilació que feren Rafael Alberti i María Teresa León, després d'un viatge a la Xina a final del seixanta; la mateixa poesia de Mao Zedong, un gran poeta clàssic, per cert, i que m'ensenyà a utilitzar, com feien els antics, les troballes dels passat per a convertir-les, dialècticament, en armes per als homes i dones del segle XXI. Igualment podem trobar a Revolta influències ben directes del filòsof Shuang Zu (es suposa que visqué cap al l'any 250 d'abans de la nostra era, en ple període clàssic de la poesia xinesa, del 550 al 250 abans de la nostra era). Altres amics m'ha fet veure en Revolta ecos del Dao Deging de Lao Tse (Laozi)... Pens que n'hi ha moltes d'influències en aquest llibre, la majoria provinents dels autors i obres abans esmentats. Però sempre tenint en compte les idees de Brecht al respecte: "Emprar dialècticament les troballes espirituals i formals del passat per a veure millor el nostre temps". Ell ho va fer amb els pensadors budistes i taoistes. Era magistral, potser mai aconseguida des d'aleshores, aquella subtil utilització de la forma clàssica xinesa en els seus escrits per a desenvolupar propostes del segle XX i, la majoria de vegades, propostes revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes. Confuci i Brecht (juntament amb Marx i Engels): vet aquí les influències més evidents que es poden trobar en Revolta.
----------------------------------------------------------------- Tornar a M. López Crespí explicat per M.L.C.

..........