TERESA GELPÍ (*)

Es podria dir que el descobriment d'en Miquel, va ésser fruit de l'atzar, però no. M'explicaré.
Sóc una lectora impenitent de teatre, la meva feina té bona culpa d'aquesta fal·lera, el verí del teatre corre per la meva sang. M'interessen els textos teatrals en general, però els autors i autores contemporànies em criden especialment l'atenció.
En el meu deambular de llibreria en llibreria, trobo un llibre de petit format, d'edicions Pagès, de l'autor Miquel López i Crespí, amb el títol de "El cadàver". És l'estiu del 98. Decideixo comprar-lo. Per què?
No conec en Miquel, no sé què, ni com escriu, per tant aquesta no pot ésser una raó per la tria. Llegeixo el pròleg, el tema m'atreu. "La guerra del 36", miro el nombre d'actors i actrius, m'interessa. Atracció i interès, dues bones raons per la compra.
Aparentment és l'atzar el responsable de la petita troballa, m'agrada més pensar que una certa disposició personal de buscar textes que em sedueixin i em donin coratge per a defensar-los en un escenari, fa que trobi aquest text i no un altre.
Vaig començar a llegir-lo amb ganes i a mesura que anava avançant m'enamorava més i més, de la història, dels personatges, de la forma de contar-la.
Proposo al grup Germanor, la posta en escena de la mateixa. El primer pas fou el treball de taula, llegir l'obra conjuntament, comentar-la i discutir-la punt per punt. Sorgeixen mil qüestions: el tema és escabrós i arriscat, els actors i actrius tenen poca capacitat de moviment, es barregen temps present i temps passat, etc.
Després d'un llarg debat, aconsegueixo convèncer el grup amb arguments com: el tema, malgrat ésser dur, és bonic de defensar-lo, els personatges estan ben construïts, la qüestió de moviment escènic és feina meva. Finalment acordem apostar per l'obra i començar a assajar i posar data d'estrena, el 7 de setembre del 98.
Abans de començar els assajos, calia buscar documentació: simbologia dels requetés, biografia dels personatges històrics esmentats a l'obra, discursos de José Antonio i Franco, músiques de l'eèpoca... Vam demanar ajuda a les biobliotecàries, a l'arxiver, que molt amablement van colaborar.
A partir d'aquí, em poso en contacte telefònic amb en Miquel i trobo un Miquel dis posat, agradable i colaborador entusiasta. Intercanvíem opinions, vídeos i llibres i descobreixo un escriptor valent, compromés, que no té por de prendre partit. L'art per l'art, no li serveix ni a ell com escriptor ni a mi com actriu i directora de teatre.
Vaig enfrontar els assaigs amb molta il·lusió. Sorgeixen les típiques dificultats pròpies de cada personatge. Els assaigs són llargs i profitosos.
L'amant és un personatge clarament diferenciat dels altres tres: la dona, la mare i la filla. Decidim que la seva relació amb el mort està marcada per una profunda i pensada venjança. El seu origen, de classe treballadora, marca la seva vida. Ella trenca l'ambient gris i malaltís de les altres dones. Dóna un aire aparentment frívol i festiu.
La mare, una dona gran, autoritaria i classista. La relació amb el fill es basa en els diners. Conserva energia i mala llet suficient per atemorir la dona i la néta. La seva cadira és una poltrona, el bastó, una eina de comandament, els rosaris un símbol religiós lligat als seus interessos.
La dificultat més gran es va presentar amb els personatges de la dona i la filla. Era clar que tenien un toc de bogeria, però hi havia el risc de fer una caricatura i que perdessin credibilitat. Calia buscar accions orgàniques i justificables. La troballa de les boles de paper de diari com a símbol de les rates, ens va permetre avançar i crear uns personatges amb identitat pròpia.
Vam optar per una escenografia austera i minimalista que donés una sensació d'angoixa i tancament, amb un mínim d'objectes.
Vam arribar a l'estrena amb l'obra muntada, molt assajada i amb la convicció d'haver fet molta feina. Volíem aconseguir que els espectadors sortissin del teatre frapats per la història que havíem explicat. Crec que ho vam aconseguir. Va ésser com "un cop de puny a l'estòmac" a cada un d'ells.
L'entusiasme de tot el grup, va ésser decisiu a l'hora de l'estrena. Les energies fluien i ens donaven força. Les actrius van defensar amb ungles i dents, els seus personatges. La confiança en el text i en la feina que havíem fet era total.
Com a directora em sento especialment contenta del treball realitzat. La duresa del text va obligar-me a treballar fins a trobar un camí satisfactori per defensar l'obra d'en Miquel i alhora ésser fidel al seu esperit.
Gràcies Miquel! i si us plau escriu més teatre!

(*) Teresa Gelpí és directora de teatre..

-------------------------------------------------------------------------------------------------- Tornar

..........