L'anàlisi de les obres del matemàtics àrabs mostren que ja al segle XII s'havia arribat en el món islàmic a un conjunt de proposicions, de resultats i de tècniques que de manera errònia s'havien atribuït als matemàtics del segle XVII.

Encara que al final del segle XVII es caracteritza per l’aparició de nous mètodes y de noves regions matemàtiques a Europa. La ruptura amb els mètodes àrabs no va ser necessàriament brusca i no es va produir simultàniament en totes les disciplines. En l’àmbit de la teoria de nombres, la novetat no se tradueix en l’utilització de mètodes algebraics per Descartes y Fermat, els qual, procedint així, no feien mes que tornar als resultats d’al-Farisí. Es mes be dins l’obre de fermat on es pot observar una ruptura amb l’invenció del mètode del descens infinit i l’estudi de certes formes quadràtiques cap al 1640. No passa igual amb les construccions geomètriques de les equacions, que va iniciar Khayyam i va ser prossegit per (Shafar) al-Tusi, enriquit per Descartes i reprès per molts d’altres matemàtics fins el final del segle XVII.

Es realment a partir del final de la primera part del segle XVII quan es produeixen les principals ruptures. Per tant les contribucions de la matematica àrabs no comprenen només en període dels segles IX fins al XIII, si no que s’estenen fins a la meitat del XVII.