|
|
Cap a finals del segle XVIII, a França regnava Lluis XVI i qualque cosa no anava bé. El poble francès se’n va témer. L’Ancien Régime havia de ser substituït per un sistema més just, així que va esclatar la Revolució Francesa amb els ideals d’Igualtat, Fraternitat i Llibertat. Com a principi d’aquesta Revolució es pren la Presa de la Bastille, el dia 14 de Juliol de 1789. Però la Revolució es filla de la Il·lustració, un procés ideològic d’aquell segle que va tenir com a màxims exponents a França a Voltaire, Rosseau, d’Alembert i Diderot. Cap d’ells pogueren veure l’inici de la Revolució, ja que moriren uns anys abans.
Un dels detonants de la Revolució fou la crítica situació econòmica de França, unit a la impopularitat de la monarquia. En un primer moment, s’instaurà una monarquia parlamentària, encara que no s’hagué d’esperar molt de temps per proclamar la República.
Aquest període va ser un temps de reformes, de creació
de noves institucions i on, per les noves idees, la ciència
va sortir beneficiada. Per exemple, amb la preocupació
d’una educació per a tothom (igualtat) es fundà
l’École Normale i per als estudis tècnics
l’École Politechnique. I aquí es on
juguen un paper important els matemàtics francesos en
temps de la Revolució Francesa; ens fixaren en sis:
| Joseph Louis Lagrange |
|
| Marie Jean Antonie Nicolas Caritat de Condorcet |
|
| Garpard Monge |
|
| Pierre Simon de Laplace |
|
| Adrien Marie Legendre |
|
| Lazare Nicolas Marguerite Carnot |
|
Alguns d’ells participaren molt activament en la política
de la Revolució (Carnot, Condorcet i Monge), i tots contribuïren
en les reformes que es dugueren a terme en aquell període.
El cas més clar és la reforma del sistema mètric.
Per aquesta tasca, es creà, a través de l’Académie
des Sciences, el Comitè de Pesos i Mesures l’any
1790. Aquest comitè es decidí per un sistema decimal
(encara que hi havia partidarirs d’un sistema duodecimal,
atenent a criteris de divisibilitat). També, el Comitè
s’encarregà de fixar la unitat de longitud. Les opcions
eren dues; la primera era la longitud les pèndol que bat
en un segon. Com que l’equació del període
d’un pèndol és 
, la unitat de mesura proposada era 
. Però la que finalment es va imposar, després
de la impressionant feina de Legrendre, que va mesurar la longitud
del meridià terrestre, l’opció d’adoptar
el metre com la deu milionèsima part del quadrant del
meridià. Tots els matemàtics d’aquest grup,
excepte Carnot, varen formar part d’aquest comitè.
L’agitació política fou però un perill constant per aquests matemàtics. Condorcet va morir a la presó en estranyes circumstàncies, i durant El Terror de Robespierre, el cap de Carnot va estar sèriament amenaçat (científics com Lavoiser acabaren a la guillotina).
Amb l’arribada al poder de Napoleó Bonaparte, l’any 1799, finalitza el període revolucionari. Però les condicions per a la ciència continuaren essent favorables, a més d’estar enfora del final de les contribucions del nostre grup de matemàtics. A més, molts d’ells formaren part en qualque moment del govern de l’Imperi, ja que Napoleó sentia una gran admiració pels homes de ciència. També, cap a final de les seves vides, foren testimonis de la restauració Borbònica del 1814.
Aquest segle s’ha anomenat el Segle de les Llums i també Edat de la Raó. La majoria dels reis europeus rivalitzaven en la fundació i manteniment de les acadèmies. Les acadèmies permetien a gran quantitat de científics treballar amb comoditat. Proporcionaven sous als seus membres, editaven els textos que consideraven més notables, revistes científiques, diaris on publicaven els resultats dels seus membres, i impulsaven la creació de museus, jardins botànics, laboratoris, observatoris astronòmics, etc.
Ja a l’època de la Revolució Francesa, les universitats no tenien pràcticament pes dins la investigació científica. Basta notar que l’únic matemàtic del nostre grup que va passar per la universitat va ser en Laplace, que va estudiar dos anys. En canvi, tots ells foren membres de l’Académie des Sciences de Paris.
Per als ideòlegs de la Revolució, la Ciència era un factor indiscutible per a l’alliberació de l’esperit i un agent del progrés social, que els permet la millora de les condicions de vida de la Humanitat.
La tasca dels matemàtics d’aquest període va ser la de precisar, coordinar, estendre i aplicar els descobriments recents. Per tant, desenvolupar el càlcul infinitesimal i els nous instruments com les equacions diferencials, equacions en derivades parcials, càlcul de variacions, etc. Això va permetre completar la mecànica celeste newtoniana, prosseguir amb la matematització de la mecànica i iniciar l’acústica i la hidrodinàmica.
També s’ha de remarcar l’alliberació de la Ciència respecte de la teologia. Deixà d’importar si les afirmacions dels dogmes eren certes o falses. Al principi de la mecànica, s’acostumava a cercar una explicació teològica als principis per posar-los d’acord amb la teologia ortodoxa de l’època. Al final del període revolucionari aquesta practica ja estava totalment fora de lloc. Com a anècdota, hi ha una situació que tingué lloc entre Laplace i Napoleó, quan l’emperador rebé de mans del matemàtic el volum de la Mécanique Celeste que li havia dedicat. Napoleò diguè: “M’han informat que Déu no apareix en la vostra obra d’astronomia”. Laplace li responguè: ”És una hipòtesi que no m’ha estat necessària”. Conten que Lagrange, després de que li contessin l’anècdota diguè: “Ah! Però és una bella hipòtesi”.
