Gaspard Monge  Beaune 9 de Maig de 1746  Paris 28 de Juliol de 1818

 
Encara que va ser de procedència plebea, era fill d’un comerciant de la regió de la Borgonya, va poder gaudir d’una bona educació, gràcies als èxits del seu pare amb el comerç del vi. Als 16 anys d’edat, va ser enviat a estudiar a Lió. L’any següent, amb només 17 anys, va començar a donar un curs de física.

Quan va acabar la seva formació, Monge tornà a Beaune on va dibuixar el plànol de la ciutat. Aquesta feina va impressionar tant a un tinent de l’exercit que va aconseguir un plaça de delineant per Monge a l’École Militaire ( o École Royale du Génie) de Méziers. Encara que aquest no era l’ocupació que realment desitjava monge, li va servir per seguir uns quants cursos, coneixer el matemàtic Charles Bossut i desenvolupar les seves idees en geometria. El reconeixement li va arribar un any després, amb l’aplicació de complicats mètodes geomètrics per dissenyar una fortificació.

L’any 1769, Monge va aconseguir una plaça de professor a l’École Militaire, ja que Bossut va ingressar a l’Académie des Sciences.  Aquell mateix any va fer la seva primera publicació, un treball sobre la tangent de corbes de doble curvatura que va enviar a Bossut. El treball finalitzat va ser llegit a  l’Académie des Sciences l’any1771 (encara que no va ser publicat fins l’any 1985). Aquest treball, Mémories sur dévelopées, les rayons de courbure, et les differents genres d’inflexions des courbes à double courbure, és on es troben els seus resultats més remarcables, amb gran quantitat de conceptes nous i propietats noves.

Monge es va començar a relacionar amb matemàtics de prestigi com d’Alembert i Condorcet. Aquest darrer va quedar molt impressionat dels coneixements i destresa de Monge i li recomanà que presentes memòries a l’Académie de cada una de les quatre àrees en les que havia començat la recerca. Així, va enviar memòries sobre càlcul de variacions, geometria diferencial, teoria d’equacions diferencials en derivades parcials i combinatòria.

Al mateix temps, Monge s’interessà en diferents disciplines cientifiques, com la química i la física, participant en experiments juntament amb Lavoisier. Així, possiblement va aconseguir una fama major com a físic i químic que com a matemàtic.

L’any 1780 va aconseguir la plaça d’adjunt de geometria de l’Académie. Després de tres anys de dividir el seu temps entre Paris i Méziers, se li va oferir una altra feina com a  examinador de l’escola de la Marina. Això, finalment li va fer renunciar a la seva plaça a Méziers, ja que era impossible mantenir els tres càrrecs.

Com a examinador de la Marina, se li va demanar que redactés un Cours de matématiques, com ho havia fet el seu predecessor, Bézout. Monge només va arribar a finalitzar un volum del projecte: Traité élémentaire de statique (1788).

L’esclat de la Revolució va ser rebuda amb entusiasme per part de Monge. Fou un membre important del Club Jacobí, grup radical, i es va adherir a nombroses organitzacions patriòtiques. Malgrat això, Monge es va trobar en quasi tot moment de la Revolució en un situació insegura, ja que era considerat massa liberal pels conservadors i massa conservador pels extremistes.

Va fer feina dins el Comitè de Pesos i Mesures, encara que el seu càrrec d’examinador el va tenir fora de Paris durant dos anys. A la seva tornada, en 1792 i després que es proclamés la República, va ser nomenat Ministre de Marina. Així, va ser l’encarregat de firmar els documents relatius al judici i execució del rei Lluis XVI. Monge va fracassar com a ministre, ja que la flota francesa estava organitzada molt malament, i als vuit mesos va dimitir, tornant a l’Académie, encara que no per molt de temps, ja que va ser clausurada per la Convenció Nacional.

En aquest moment va començar a fer feina per la reforma educativa, preocupant-se especialment per ensenyament superior. Un dels primers objectius va ser la creació d’una escola per la formació d’enginyers. Es va crear d’aquesta manera l’École Centrale des Travaux Publics, que prest es convertiria en la famosa École Politechnique (1794). Monge va ser un magnífic professor i administrador d’aquesta institució. Monge va impartir cursos de geometria descriptiva, centrant-se sobretot en l’estudi de la geometria tridimensional, amb problemes d’ombres, perspectiva, topografia i propietats de les superficies.

També va donar un curs de geometria analítica, donant una classificació de les superfícies per mitjà de les equacions diferencials. Per aquest curs va escriure amb l’ajuda del seu col·laborador Jean-Nicolas-Pierre Hachette una memòria anomenada Application de l’algèbre à la géométrie, així com un recull de les lliçons impartides a les Feuilles d’analyse. En aquest curs també s’estudiava la recta dins l’espai tridimensional, donant per exemple un mètode per trobar la distància mínima entre dues rectes que es creuen. També va estudiar les superficies, lligant certes famílies de superfícies amb certs tipus d’equacions en derivades parcials. Monge està considerat com un dels pares de la geometria diferencial per aquests treballs.

Però, a més de l’aparició de l’École Politechnique, l’any 1795 es creà també l’École Normale Supérieure, que estava destinada a la formació dels professors de secundària, educant-los segons la nova ideologia de la Revolució francesa, i així aconseguir una de les fites més importants com era l’educació pública i de qualitat per a tothom. Arribà a reunir entre 1.400 i 1.500 alumnes. La seva facultat de matemàtiques assolí un nivell molt alt, ja que a més de Monge varen impartir cursos Lagrange, Laplace i Legendre. Un altre il·lustre matemàtic va passar com alumne: Joseph Fourier.

Les lliçons que va impartir Monge a l’École Normale es varen publicar en el seu llibre Géométrie descriptive. Aquesta obra no es va publicar inicialment, ja que els seus superiors varen considerar que s’havia de mantenir reservada confidencialment en interès de la defensa nacional. Monge, va introduir en aquesta obra el mètode de la doble projecció ortogràfica, que avui s’utilitza universalment al dibuix tècnic. El mètode consisteix en projectar una figura sobre dos plans perpendiculars, un horitzontal i l’altre vertical. Fent girar 90º el pla vertical obtenim una representació bidimensional de la figura tridimensional. Això va produir una revolució en la teoria de projectes de la enginyeria militar.

 

L’any 1797, Monge va ser enviat a Itàlia per seleccionar les obres d’arts  que es dugueren cap a França després de la invasió. En aquest període, va fer una gran amistat amb Napoleó Bonaparte.

Una vegada a Paris, Monge va ser designat Director de l’École Politechnique. L’any 1798, acompanyà Napoleó a la campanya d’Egipte. Allà, va ser nomenat president de l’Institut d’Egypte a El Caire. Aquest Institut constava de dotze matemàtics a la seva secció de matemàtiques, entre ells Monge, Fourier i Napoleó Bonaparte.

A final de 1799, Monge torna a Paris, ocupant-se del seu càrrec de director de l’École Politechnique . En aquells moments, Napoleó, que ja havia arribat al poder en forma de triumvirat, va nomenar Monge senador vitalici. Aquest no va ser l’únic nomenament que va fer l’Emperador a favor de Monge, ja que entre d’altres també va ser nomenat gran oficial de la Legió d’Honor (1804), president del Senat (1806), Comte de Péluse (1808).

A partir d’aquests moments, la recerca matemàtica de Monge es va veure minvada, per la gran quantitat de responsabilitats i per la dedicació que Monge va tenir per escriure llibres de text per els alumnes de l’École.

La salut de Monge va començar a defallir al mateix moment que el seu amic Napoleó fracassava amb la seva Grand Armée en terres ruses. Monge va ser enviat a Lieja per planificar la defensa de la ciutat. El 1814, Napoleó abdica, és enviat a l’illa d’Elba i Monge torna a Paris. Quan Napoleó, a l’any següent, torna al poder, Monge li dona tot el seu suport. Però finalment, la derrota de les tropes franceses a Waterloo fan que Napoleó sigui deportat definitivament de França. Monge, en veure la seva vida en perill emigra.

Monge torna definitivament a Paris en Març de 1816, encara que va ser apartat de l’Institut de France ( la nova Académie), i passant els darrers anys de la seva vida amb dificultats. A la seva mort, l’any 1818, va rebre l’homenatge dels estudiants de l’École Politechnique, tot i l’oposició del nou govern francès.