Ciprià portava, literalment, una doble vida. Hi havia un Ciprià clar, d’una verdor estricta, que sucava sense descans la seva joventut en els plaers i que mai no defugia els compromisos amb l’alegria. Existia, també, un Ciprià obscur (que es feia dir Cebrià), envellit per la paüra, enrocat en el desencís.
Hagueren de coincidir en una cruïlla. S’esdevingué un dia de primavera hostil. Es trobaren, casualment, un vora l’altre davant d’un pas de vianants. El semàfor estava vermell. Es miraren, i fou el Ciprià que es feia dir Ciprià el qui decidí, en un sol instant, des de la seva claredat, el que calia fer. Li fou senzill, empentejar el qui es feia dir Cebrià. Només hagué de tancar els ulls per no veure com les rodes del camió esclafaven el seu cos.