Unes sandàlies que resten, acuradament disposades, al coll del pou. La negligència del crit que ofeguen les pluges del darrer setembre. El silenci que ha d'arribar quan s'obrin les portes de la casa. Les mirades que assagen l'evasió als passadissos blancs de l'angúnia. El silenci que ha d'arribar quan les portes siguin tancades. El món que s'acaba entre dos anells d'aigua: el desordre agònic d'uns peus que han oblidat la delicadesa de la sabata.