Són les quatre i deu de la matinada, i un truc enèrgic a la porta em treu violentament del son. M'aixec i camín, a les fosques, cap a l'entrada de la casa. No sé per què avui, precisament, el llum del porxo és encès. Mir per l'espiera, i hi veig la meva germana. Els seus ulls són més aflicció que espera. Ignora que l'observ, mentre pens en el meu pare quan, fa tants anys, em portava a veure com els trens passaven sobre el pont. No faig res, perquè em sent pres d'una mena de paràlisi que té la forma d'un interrogant: ¿he d'obrir, o he de tornar-me'n, en silenci, a dormir?