Mirar és un plaer tan gran, penses, que has decidit no moure’t de la cambra. Hi has passat tres dies i tres nits. El matí del quart dia, però, quan has vist sobre la bicicleta l’al·lota dels cabells curts i vermells que travessava lentament la plaça, has tancat les persianes d’una revolada i has corregut cap a l’escala.
Una multitud l’envolta. Està estesa al terra, inconscient. Un rajolí de sang li surt del cap i cerca, com un riu, l’espai en l’empedrat per on transcórrer.
La mires. Encara no saps per què has sortit de la cambra. Ella ha obert els ulls, però tu ja no ho veus, perquè t’has girat enrere i ara mires la façana de l’hotel. Gairebé totes les finestres són tancades. Sents un dolor al pit. Quan la mires de nou, ella ha tornat a tancar els ulls, per no veure’t.