Quan, de cop i volta, vaig tenir a les mans aquell inesperat papir dibuixat de cal·ligrafies sorprenents i fermes, que algú havia deixat, mig enterrat, al costat del tercer fasser agònic del camí, vaig adonar-me que era capaç de llegir-lo, que em mostrava un significat clar com el dia, i aleshores van venir-me al cap els misteriosos silencis que havia interpretat el guia mentre dinàvem, a l’ombrívol recer del tendal:
-¿Vol dir que no caldrà que cerquem aigua abans de la nit? –li havia demanat, sense obtenir-ne una immediata resposta.