Del desert vingueres fins a mi; del cor del no-res aixecares en el meu cor una convulsiva ciutat de llum i de sequera. Ens trobàvem sempre de nit: mai no havia estat una empresa impossible habitar-te, com qui habita un iglú, en la fredor que seguia al dia encès. Una serp, però, naixé del teu ventre a l’alba infame que intentares dir-me el foc, i un tauró solcà les dunes somogudes per devorar-nos, entre milions de carnals i sarcàstiques riallades.