Torna a l'índex
 

 

Em despertava i deia “no”. A qualsevol hora, hagués dormit poc o molt, em despertava i, sense saber per què, deia “no”. A més, gosaria afirmar que ho deia sempre igual. No es tractava ni d'un crit, ni d'una pregunta. Tampoc no és que pronunciàs el monosíl·lab especialment excitat, ni amb una contundència notable. Era una simple, inesperada, gairebé monònota negació. Un matí de primavera la meva companya em demanà per què hi insistia; i jo, és clar, no vaig saber donar-li una explicació satisfactòria. Quan s'acomiadava de mi, certament abatuda, respongué al meu astorament:
-No em puc estar al costat d'una persona tan negativa.

 
 
Torna a l'´índex del lector híbrid    

Copyright© dels textos literaris: miquel bezares. És permesa la impressió en paper prèvia sol·licitud a l'autor i, en el seu cas, a la casa editora. Copyright© de la resta de textos: els autors.