S'han escrit tants cops des que ella morí, que fa ja temps que senten que no és ja pèrdua la pèrdua. Decideixen, aleshores, assaltar el dolor i refer el record. Exposar-se, sense protecció, al contacte.
Quan, finalment, s'han trobat, al costat de l'estació, no han gosat besar-se. Plovia, i sols no s'han tocat, abans que una discreta convulsió els digués l'inici:
-Tot aquest temps que he somiat, i tu eres en els meus somnis.
-Per mor de la pluja, que ens vam conèixer, i encara mai no hem compartit el recer.
-No és la desconfiança, ni la fractura; és només el temor que una absència tan notable s'oposi entre nosaltres.