M'acabava de despertar, i gaudia al jaç de l'ajorn del dia actiu. Només el gall llunyà o l'aleteig dels coloms al costat de la finestra trencaven el silenci que em fa estimar d'una manera tan incondicional el llogaret. S'hi afegiren, inesperadament, unes passes apressades. “En Martí”, vaig pensar. Algú, però, que tenia la veu d'una dona, cridà tot seguit: “Decés! Decés!”. Ho clamava, a més, amb l'entonació exacta del vocatiu: com si pronunciàs, perquè de lluny li respongués, el nom d'algú. En sortir de casa per anar a treballar, dues hores més tard, sota el plataner jeia, a la placeta de l'església, el cos sense vida d'una desconeguda.