No en va, els encavalcaments i les ruptures dels poemes no són gens casuals. Bezares demostra que el seu joc amb la disposició i la seva manipulació dels signes de la paraula és, en tot moment, sota control. Un control que permet introduir el lector en el joc: al poema precedent, la semàntica dels fragments del mot primer -"mal", "aura", i tot seguit, un "res" no independent, malgrat les aparences, del "ultà"- ens indica ja que la mal·leabilitat es tradueix en autonomia de parts i, de resultes d'això, en multiplicació de sentits del tot. Del tot de la paraula i del tot dels silencis que s'escolen entremig. Ja ho diu Bezares: "és tan poderós un silenci, el dubte, el parèntesi!" ...