Biografia

Maria de la Pau Janer va néixer a Palma de Mallorca, dia tretze de gener de 1966. Filla de l’escriptor Gabriel Janer Manila i d’Alícia Mulet Alomar. És la major de quatre germans i les seves arrels familiars apareixen sovint a la seva literatura. Les referències a Llubí, el poble de la infantesa, on passava les vacances escolars, són constants al seus llibres. Així com les al·lusions a l’illa de Mallorca.
Va estudiar al col·legi Pedro Poveda, on començà a practicar l’hàbit de la lectura, una passió que l’ambient familiar havia contribuït a crear. A casa seva, sempre va viure envoltada de llibres. Molt aviat, als deu anys, comença a escriure contes breus. Continuarà a l’Institut Ramon Llull, on participa en les revistes literàries del centre, amb les seves primeres publicacions escrites. Als dinou anys, va escriure la seva primera novel·la.
Actualment és professora titular d’universitat al Departament de Filologia catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears. La seva especialitat és la literatura i es va doctorar amb un tesi sobre el Mite de l’espòs transformat. Les rondalles d’Eros i Psique i de La Bella i la Bèstia.
A més de la tasca acadèmica, treballa des de fa molts anys, en els mitjans de comunicació. A TV3 ha presentat el programa Coses de la vida, juntament amb el doctor Joan Corbella. Al Canal 33, ha presentat el programa cultural Stromboli, Els llibres i la vida, un programa sobre literatura, i Campus 33, sobre el món universitari català. Col·labora amb el programa Bon dia, Catalunya, des dels seus inicis. Fa set temporades que dirigeix i presenta el programa de ràdio Ex-Libris, actualment a Catalunya Cultura. Quant a la premsa escrita, col·labora als diaris Avui, El Periódico, i Diario de Mallorca.

Quisomiperquèescric  

Sempre he cregut que la vida és feta a partir d’una successió de cruïlles aparegudes a cada instant del camí.

Una multiplicitat de viaranys, sovint obscurs i difícilment identificables, que ens sobta i ens obliga. És la necessitat de l’elecció quotidiana, renovada sempre, feta de gest incert o dubte. Perquè el món ens exigeix constantment confirmacions, respostes noves.

Poder escollir implica perdre l’amplitud de l’horitzó, però també vol dir dibuixar-ne el perfil. Això ens el fa pròxim, encara que l’elecció ens obligui a avançar sempre, gairebé sense poder girar els ulls enrere per recrear-nos en la ruta traçada. Tanmateix, emperò, cada vegada que optam per una forma de vida ens en negam moltes d’altres diferents. Cada opció és un risc.

Fa molts d’anys que vaig decidir-me pel risc de l’escriptura. Per un món que implica un perill certament doble: el de la tria per ella mateixa i el de l’opció concreta, estricta. Escriure és, mai no ho he dubtat, endinsar-se en un món ple de dificultats, sovint incert. Gairebé convertir els nostres dies en un vol a frec d’infinit, en l’aventura que es fa espai de trapezi, tens i enlairat.

Potser l’opció d’escriure va néixer com una conseqüència de la meva passió per la lectura. Un dia, després de molts de llibres, decideixes que tu també vols inventar històries. O com una derivació de la curiositat per les dones, els homes i les seves històries. La voluntat de traslladar als papers el que observam transformant-ho. Tal vegada fou el resultat de la fascinació que sempre he sentit pel llenguatge.

Encara record la primera història que vaig inventar. Devia tenir deu o onze anys i aleshores em semblà que mai no seria capaç de fer res millor. Era una època de descobriments, de passions nascudes a partir del contacte amb els llibres, de l’afany constant per la lectura, entrellucada com el plaer més gran. He tengut la sort de viure voltada de llibres, d’haver-los trobat pròxims, sense necessitat de recerca, propicis per a la descoberta. La passa que allunya l’acte de llegir de la creació es va fer ben aviat minúscula. No vaig dubtar a l’hora de recórrer-la perquè aparegué clara, sense conflictes. En aquell moment escriure era un fet natural, que formava part de la quotidianitat. Les paraules ja formaven part del meu món i les feia gairebé sense adonar-me’n.

La tria no va ser , doncs, gaire difícil per a mi. No record un moment concret en el qual hagués decidit esser escriptora, sinó que, des de sempre, les paraules em semblaren un joc fascinat. Contes que llegia a les classes de literatura o que publicava a la revista de l’institut, durant els anys de l’adolescència. Eren el meu descobriment dels dies i per això m’agradava deturar-me a contemplar els carrers escoltar les converses dels vianants, descobrir mons i reinventar-los.

Havia complert vint anys quan vaig acabar la primera novel·la: un relat llarg que, ara, em sembla intens i ingenu alhora. Des de llavors, el fet d’escriure va constituir una voluntat de vida. La professió que s’ha d’aprendre un dia rere l’altre, que ens exigeix sempre més. Però els riscs eren múltiples: les dificultats inicials per publicar, la porta oberta a través dels premis literaris, l’obra, fins aleshores propietat individualitzada, que es fa una mica de tots, oberta a infinitud de lectures tan vàlides com la pròpia. Descobrir el llibre com un objecte que pren vida independent, allunyant-se del recer d’on va sorgir. Es tanca el procés de la creació i el resultat és una barreja de satisfacció i de temor. Et sents poderós i, alhora, infinitament vulnerable.

El fet de triar cada dia de bell nou una opció única, d’optar per les paraules, de renovar l’entusiasme... m’omple la vida. Aleshores tot és en funció de transformar-ho en imatges, i crear esdevé realitat plena. Una realitat que cada vegada m’esforç a construir una mica millor, que implica hores de lluita i de joia. Després, quan el llibre és llest, quan el tenc entre les mans i me n’alluny en contemplar-lo, el trapezi alça el vol.


premiplaneta2005

    

 

pregósantfeliu

Llubí, com Mallorca, són referents constants en l’obra de Maria de la Pau Janer. Aquest text reprodueix un pregó, llegit a les festes patronals de Sant Feliu al poble, el mes d’agost del 2001.

Textinèdit

elsmeusamicsiconeguts