La Història, temps enrere...

INICI - HOME


Els orígens de s'Albufera

S'Albufera és un dels principals accidents geomorfològics de Mallorca, i la seva formació es conseqüència dels processos geològics que han format l'illa.

La consolidació de Mallorca com a terra emergida és relativament recent (en termes geològics) data d'uns 18 milions d'anys, en plena era terciària. Però, d'aquell moment ençà, el perfil de costa ha anat variant contínuament, i les terres més baixes s'han inundat en diverses ocasions. S'Albufera és una d'aquestes àrees inundades.

En el Miocè (un dels períodes de l'era Terciària), el nivell de la mar va pujar, inundant tot el Pla de Sa Pobla. En aquesta zona marina de poca fondària es varen desenvolupar arrecifs, com els que ara creixen als oceans Índic i Pacífic. Alguns milions d'anys després, l'Estret de Gibraltar es va tancar, i el nivell de la mar va baixar molt, per evaporació. Aleshores, tota la comarca era ben continental, i els restes de la Mediterrània, una sèrie de llacs salats, eren molt lluny d'aquí. Però a finals del Terciari, en el Pliocè, Gibraltar s'obri, entren les aigües de l'Atlàntic i inunden les depressions de la regió Mediterrània. Al Pla de Sa Pobla-Inca es formen una sèrie de llacunes salabroses, que els sediments van reblint. Aquest procés geològic, la sedimentació dels aports de argiles i graves dels torrents, fa que una albufera tengui una vida limitada, i de manera natural, en un temps molt llarg a escala humana, però curt a nivell geològic, es dessequi. S'Albufera hauria desaparegut ja si no fos perquè durant el Miocè i el Pleistocè el Pla de Sa Pobla es va enfonsant, en part pel propi pes dels sediments que s'hi dipositen.


Imatge del satèl·lit LANSAT TM de les Badies de Pollença i Alcúdia amb s'Albufera

En el darrer milió d'anys, l'Era Quaternària, es produeixen les glaciacions i això provoca fortes variacions del nivell de la mar, de manera que no sols s'Albufera, sinó moltes àrees del Pla de Mallorca es veuen inundades i dessecades alternativament. És en el període glacial del Riss (fa 100.000 anys) quan es forma un cordó litoral arenós i tenim la primera evidència moderna de la formació de s'Albufera.

Els sediments de s'Albufera han permès als geòlegs constatar que hi havia èpoques en que predominava l'aigua molt salada, per fortes penetracions de la mar; en altres períodes (que poden ser de segles), l'aigua era més dolça, fins i tot completament dolça. En aquests moments es dipositaren capes de turba. Aquestes variacions es deuen a lleugers canvis del nivell marí i a l'increment de l'aigua continental que arriba a s'Albufera, bé duita pels torrents, bé aportada per les surgències dels aqüifers del Pla de Sa Pobla.

Els límits de s'Albufera han anat variant molt en èpoques històriques. En els moments de major inundació dels darrers 10.000 anys arribava a l'amfiteatre romà d'Alcúdia, tota la part d'Es Murterar i, darrera Son Fé, fins a on ara es troba la carretera de Palma a Alcúdia, cap al sud, pel Pont Gros i la Punta de S'Amarador i per Llevant fins a Ca N'Eixut i Son Bosc.

Al temps dels romans, el nivell de l'aigua devia ser 2 ó 3 m. superior a l'actual, i s'Albufera era un rosari d'estanys més o menys fondos, intercomunicats per canals.

L'estany dels Ponts devia tenir un calat de 7 ó 8 m.

Sobre l'estat de s'Albufera en temps més moderns, es conserven diversos documents històrics, com la descripció de Berard (1789) o el mapa de l'enginyer A. López (1859), en el que hem basat la nostra reconstrucció de s'Albufera al S. XIX.

Els darrers canvis en l'extensió i característiques de s'Albufera no són ja processos naturals...

PRINCIPI

 

 

LES PERSONES I S'ALBUFERA

Al llarg de la història, els objectius de l'home en relació a s'Albufera, com per tot arreu, han estat sempre d'obtenir un profit econòmic, bé sigui pels recursos que la zona humida ofereix, bé sigui per transformació dels seus ecosistemes. Les albuferes s'han considerat com a llocs mal-sans, improductius. Com veurem, aquesta idea és simplista i falsa.

Es probable que la situació de la ciutat romana de Pollentia (pròxima a l'actual Alcúdia) estès en relació als estanys de s'Albufera, que aleshores eren molt més fons i oferien un port natural magnífic a les naus imperials. De s'Albufera s'enviaven a Roma diversos aucells amb fins gastronòmics.

Els àrabs conegueren bé aquest prat, i de fet encara usam el nom que ells li donaren: "al-buhayra" que significa "la llacuna". Es probable que els usos ramaders i agrícoles dels marges de S'Albufera s'iniciessin aleshores.

Amb la conquesta catalana l’Albufera fou repartida entre el Rei, el Comte d’Empuries, el Bisbe de Girona i els Templers, en un espai rural aquesta circumstància només es repetirà, anys a venir, a les Salines d’Eivissa, la qual cosa és indici del gran interès i rendibilitat del lloc. Les cròniques ens parlen fonamentalment de l’arrendament de l’explotació pesquera i de l’acció administrativa contra el furtivisme.

 

Però l'àmbit de major pressió humana era un gran espai enfangat al seu entorn, conegut pel nom de la Marjal (en realitat devia ser molt semblant a la major part de l’actual Albufera), el qual, amb les seves condicions originàries, només era apte per pastures de caràcter estacional, a l’estiu la humitat oferia herba fresca i a l’hivern la inundació obligava al trasllat a les terres altes, les cròniques ens parlen especialment del ramat boví, caprí, oví i porcí, però també d’una important cria cavallar a càrrec dels Templers.

 

Una bona part de la Marjal de sa Pobla i de Muro era de titularitat privada i prest començaren a reblir les terres i a regular l’aigua mitjançant siquies per tal de destinar-les al conreu de reguiu, a finals del s. XIII ja es parla de la Siquia den Tornamira fent partió amb les marjals ramaderes de Vernissa. Aquesta colonització agrícola generarà conflictes d'ús i així cap a 1399 una queixa sobre el malfraig del bestiar ens informa de marjals llaurades, cultivades i sequiades. En dos segles s’anà configurant una nova marjal que canvia d’aspecte, fins al punt de tranformar el sentit mateix de la paraula, els pagesos obrien grans sèquies i el fang i el llot que obtenien, nets d’herbes i d’arrels, s’acumulaven en grans rectangles centrals, denominats “veles”, sobre els que encara es conrea.

 

Al segle XVII la “marjal cultivada” ja ocupava tot l’espai privat, profusament parcelat, i nomès conservava les seves característiques inicials una gran poció central del terme de sa Pobla, unes mil quarterades entre les llacunes i els torrents de Sant Miquel i de Muro, de propietat reial i d’ús comunal que, com la resta de l'Albufera, es mantingué poc alterat fins al s. XIX.

A principis del s. XVIII, coincidint amb la Guerra de Successió la comuna de sa Marjal fou objecte de canvis de titularitat i d’ús que culminaren amb la seva incorporació al Reial Patrimoni. Al llarg d’aquell segle hi hagué les primeres temptatives institucionals de dessecació de l’Albufera que no s’arribaren a concretar.

La part central de s'Albufera era, aleshores, un conjunt de grans estanys i canals entre ells, ja lleument modificats per l'home (ponts, comportes, freus...). Hi funcionava un complex sistema de pesca, molt productiu, que proporcionava a la Ciutat peix fresc i salat.

Un segle més tard, en el XIX, per motius sanitaris (les febres eren freqüents a la contrada), comencen els ambiciosos projectes de dessecació de s'Albufera. Un reial ordre de 1851 mana aquestes obres i n'estableix les condicions. El primer projecte fou redactat per l'enginyer Antonio López, a 1853, i s'executà sols en part, amb l'excavació dels canals d'En Ferragut, de S'Ullastrar, d'En Molines i d'En Conrado. Deu anys més tard queda obert el Gran Canal, que permet la sortida directa al mar de les grans avingudes dels torrents de Muro i Sant Miquel, travessant s'Albufera, però sense vessar-hi les aigues dedins.

Pont de Sa Roca (principis s. XX). Arxiu Andreu Muntaner
Pont de Sa Roca (principis s. XX). Arxiu Andreu Muntaner

A finals d'aquest any, 1863, després de diverses iniciatives, projectes i expedients, es fa una nova concessió, a una companyia anglesa, la "New Majorca Land Co.", fundada per J. F. Bateman i W. Hope. Els projectes anglesos suposen la perllongació mar endins dels malecons del Gran Canal per evitar obstruccions, l'obertura de dos importants canals laterals (el d'Es Sol i Sa Siurana), i l'efectiva dessecació de la zona inundada amb bombes hidràuliques mogudes per màquines de vapor. Un autèntic exèrcit de 1500 homes procedents de tota Mallorca i de fora, treballa a les ordres dels enginyers anglesos, transformant radicalment el prat. Seguint aquest pla, l'any 1871 s'havien aconseguit dessecar 2.146 Ha. però sols 400 foren, finalment, útils per el conreu, per la salinització o noves surgències d'aigua a la resta. La majoria foren abandonades i tornaren al seu estat natural.

A finals de segle els anglesos, arruïnats, vénen la finca a Joaquim Gual de Torrella, que inicia l'explotació arrossera amb una companyia, "Agrícola-Industrial Balear" on tenien part experts valencians. La baixa dels preus de l'arròs i una catastròfica inundació l'any 1906 que destruí la collita, varen provocar l'abandonament de l'explotació industrial, i el conreu arrosser fou llogat a petits arrendataris, que mantingueren aquesta activitat de manera tradicional fins als anys 60. Avui sols a molt poques veles marginals es manté aquesta activitat agrícola, amb mètodes arcaics, compensats per l'escassa oferta, una qualitat certa i mitificada, que permet uns preus de venda inèdits, gairebé absurds!

Sa Roca (principis de s. XX) - Arxiu Andreu Muntaner   Síquia de Sa Roca (meitat s. XX) - Arxiu Andreu Muntaner
Sa Roca (principis de s. XX) - Arxiu Andreu Muntaner

Les antigues instal·lacions de la bomba hidràulica foren ampliades i convertides en una fàbrica de paper, que utilitzava com a matèries primeres, a més de materials de refús, el canyet i la sesquera, que es tallaven a escarada i es traginaven fins a "Sa Roca" amb els barquets, arrossegats des dels malecons. Aquesta implantació industrial va ser iniciativa d'una nova societat, "Celulosa Hispánica, S.A." de capital mallorquí i italià. L'activitat es mantingué fins a finals dels anys 50. La fabricació de paper implicava un ús important de substàncies químiques, que de vegades arribaven als canals, provocant importants mortalitats d'anguiles, i fins i tot, protestes dels pescadors.

Els aprofitaments tradicionals de s'Albufera eren molt diversos: la caça i la pesca no eren esports, sinó feines remunerades que aportaven proteïnes als mercats locals. Els arbres proporcionaven llenya i fusta, s'aprofitava el canyet i la sesquera per fer paper, les canyes per a celrassos i altres usos, la bova -encara avui en dia- per a teixir cadires, i l'herba de camins i turons era pasturada per bestiar o es segava amb la mateixa finalitat ("bagatge").

En aquests anys s'habiliten, al sud del prat, les salines, que quedaren abandonades a principis de la passada dècada.

La segona meitat del segle XX assistí als canvis més radicals de s'Albufera, amb el procés de segregació de la propietat i l'especulació del sòl amb fins urbanístics. Això va provocar una degradació ecològica greu d'una part important de la zona humida. La construcció de la central tèrmica d'Es Murterar, immediata, suposà que els tubs de refrigeració travessessin l'àrea d'Es Cibollar i part d'Es Colombar, la presència de cables elèctrics, sempre perillosos per als aucells, i altres problemes ambientals ben lamentables. En els anys 70 s'inicià un moviment conservacionista a favor dels restes, molt importants, de s'Albufera, amb insistents veus locals, de la península i europees que clamaren per la declaració de l'àrea com a espai natural protegit. La primera passa important per a l'efectiva conservació de s'Albufera fou l'adquisició, pel Govern de la Comunitat Autònoma, de 830 Ha. a l'any 1985, amb la finalitat de que fos el nucli del Parc Natural de s'Albufera, complementat amb adquisicions per part de l'ICONA (Antic Ministeri d'Agricultura i Pesca) i la conservació legal d'altres àrees immediates com és el cas d'Es Comú de Muro, un dels darrers restes d'ecosistemes dunars de la Badia d'Alcúdia.

RECURSOS I INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

Parc natural de s'Albufera de Mallorca. GUIA DE PASSEIG (Nov, 2005). - Versió només text. 
(albufera_guia_passeig_2005.pdf - 294 KB). 

Revista LLUC 720 (Març - abril, 1985).

Noves aportacions a la toponímia de s'Albufera. per Francesc Lillo Colomar.
Monografíes de la Soc. Hist. Nat. Balears, 4. Pp. 19-39. Palma, 1995. (toponimia_xlillo_1993.pdf - 133 KB)

John Frederic Latrobe Bateman per C. Picornell i A. Ginard. 
Dins s'Albufera de Mallorca (Monografies de la Societat d'Història Natural de les Balears, Núm. 4). 
A Martínez Taberner, Joan Mayol Serra (eds.). Palma de Mallorca, 1995.
(PDF de 794 KB)

Obres públiques a s'Albufera: El Pont dels Anglesos, el Gran Canal i els ponts de ferro.
Tres articles apareguts al Diario de Mallorca el 1992 escrits per Miguel A. Sagrera, Joan Mayol i Manuel Velasco.
(gran_canal_sol_ponts_ferro_dm.pdf - 277 Kb)

 

 

PRINCIPI  INICI - HOME

 

 

Textos: 
S'Albufera, Guia de passeig (MAYOL, J.; LLABRES, A.; AGUILO, J.A.; PERELLO, G, i MUNTANER, J. - 1991), tríptic del parc (BENNASSAR, P.; MAYOL, J. i PERELLÓ, G - 1998).
Marginalia, Josep Obrador Socies m.ss.cc. sa Pobla, 1987