Introducció
…….
La ruptura catalana, abans d'electoral, fou civil i cultural. L'hegemonia de les forces polítiques i les entitats democràtiques, aplegades dins l'Assemblea de Catalunya, es manifestà obertament al carrer a partir de la mort del general Franco. L'hegemonia era la de la protesta i la de la proposta, la de la capacitat de mobilització vindicativa, festiva i programàtica. Aquesta és la realitat que s'ensuma al pórtic de les eleccions i que s'intenta reflectir a la primera part d'aquest llibre. Al caliu de la "Mani-festa-acció" sorgirà el "Manifest per la Ruptura " de l'Assemblea de Catalunya i els elements de negociació amb les plataformes de l'oposició democràtica espanyola. Sense oblidar l'ombra, cada cop més allargada del president Tarradellas.
Vint-i-cinc anys després continuem, gairebé sense modificacions, amb les mateixes normes electorals aprovades amb caràcter específic i provisional per a les eleccions del 15 de juny del 1977. Aleshores la discussió sobre els sistemes electorals era ben viva, si més no alliçonadora. Ara amb prou feines els joves saben com funciona la regle d'Hondt. Calia, doncs, explicar les regles de joc electoral marcades pel govern i la seva repercussió en la formació de coalicions a la recerca d'empadronar-se als espais electorals reflectits per les enquestes d'opinió. Tret de la Lliga i el PSUC, de pactes i aliances n'hi hagué de tota mena al Congrés i al Senat, i fins i tot candidats independents al Senat com Eduard Tarragona i Lluís M. Xirinacs.
Malgrat les tres setmanes de campanya electoral, la sensació generalitzada fou que esdevingué massa curta. En aquestes primeres eleccions, més que mai, la campanya electoral va ser una gran festa democràtica amb ganes de participar i escoltar tothom. Un cop d'ull als programes electorals de les diverses candidatures ens permet subratllar més coincidències que no pas divergències: tots plegats, no demanen la lluna sinó un seguit de drets individuals, socials i nacionals que, ben mirat, tallaren curt respecte al text constitucional i estatuari. UCD va ser una esponja que ho va absorbir tot a canvi de remenar les cireres. Els democratacristians fins i tot proposaren la despenalització de l'avortament. La coalició de centreesquerra nacionalista, formada per CDC, EDC i el PSC-R, es manifestà a favor de les nacionalitzacions i de la participació dels treballadors als consells d'administració de les empreses. I, mentre que els comunistes del PSUC proposaren un programa caracteritzat pel radicalisme democràtic, els socialistes anaren més lluny i maldaren per una Catalunya sense clases.
La manca de recursos econòmics de les candidatures d'esquerres va ser pal.liada, parcialment, pel lliurament generós dels militants, sobretot pel que fa a la gran pugna propagandística d'aqestes eleccions: la "guerra del cartell". De militants i simpatitzants, n'hi hagueren de molts tipus i també de coneguts per la seva dimensió mediàtica i professional. Així, doncs, no hepogut evitar caure en la temptació de reproduir, encara que es fes feixuc, els noms d'alguns "famosos" que feren públic el seu suport a les diverses opcions electorals. La nova litúrgia dels mítings, realment massius, i les pintures murals constituïren la banda sonora i els efectes especials de la pel.lícula de la campanya electoral. Tot i així, els mitjans de comunicació, premsa, ràdio i televisió, van tenir un paper transcendental en la configuració de l'opinió pública electoral. En aquest sentit , calia fer esment del monopoli televisiu a les mans del govern, del control dels serveis informatius radiofònics i de la poderosa cadena de diaris del Movimiento, com també de la tasca de diaris i revistes no governamentals més que independents.
Malgrat les enquestes d'opinió, sovint força acurades, la quantitat elevada d'indecisos, que pensaven votar però que encara no sabien a qui, permeté fer els comptes de la lletera als dirigents polítics espanyols i catalans. A Espanya, Suárez estava convençut d'obtenir la majoria absoluta, Fraga de treure un mínim de cent parlamentaris, els democratacristians tenien confiança en la translació del mapa polític europeu, Tierno Galván, amb la coalició amb la Federació de Partits Socialistes, creia poder disputar l'espai electoral al PSOE, Carrillo pronosticava entre trenta-cinc i quaranta diputats, i el Frente Democrático de Izquierdas, el PTE, no meys d'una dotzena. L'únic que sabia de què anava tot això era Alfonso Guerra. No endebades feia anys que s'hi preparava amb ganes. A Catalunya, Manuel Jiménez de Parga, augurava un 40% per a la coalició governamental, Jordi Pujol pensava que es faria realitat el somni de ser el pal de paller de la política catalana, AntonCañellas, envoltat de dirigents europeus, vivia en un núvol presidencial, Heribert Barrera, la mateixa nit electoral, apostava per mitja dotzena de diputats, i només el PSUC i els socialistes aconseguiren guanyar uns pronóstics excessivament gasius respecte de les seves expectatives de vot.
Potser és hora d'explicar que les votacions foren un caos, amb un cens adulterat, si més no amb greus deficiències, i un escrutini de "república bananera", sobre el qual planen ombres més que raonables de tupinades. A Catalunya aquesta situació —convé subratllar-ho i molt— s'aconseguí apaivagar gràcies al control democràtic exercit per milers d'itnerventors i apoderats de les forces democràtiques. L'actuació del Ministeri de la Governació,a les mans de Martín Villa, i de la Televisió Espanyola fou de jutgat de guàrdia. Ara bé, després de les darreres eleccions presidencials nord-americanes, que alguns analistes no dubten a qualificar de cop d'estat electoral, qualsevol procés electoral, fins i tot el de Zimbabwe o el d'Omnium Cultural, esdevé exemplar.
La victòria electoral de les candidatures d'esquerres, i molt especialment de l'Entesa dels Catalans, va fer possible el restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas. Tot i això, m'ha semblat oportú d'explicar la pugna establerta entre la legitimitat democràtica, de l'Assamblea de Parlamentaris, i la legitmitat històrica, encarnada pel president Tarradellas, en la negociació amb els poders de l'Estat. D'antuvi he de reconèixer els meus prejudicis sobre Tarradellas, tot seguint la cançó, 'Com el Far West, no hi ha res de la Trinca', i Joan Reventós, considerat poc menys que un calçasses. Amb el pas dels anys i després de tornar a analitzar el procés amb una més gran amplitud de mires documental, he de conclure que, si bé no ha canviat la meva opinió negativa de Tarradellas, en canvi sí que he entès millor el drama, personal i polític, de Joan Reventós. Segurament , Reventós ha viscut amb l'estigma de president fracassat, ja que quan li tocava cedí la cadira a Tarradellas i quan estava disposat Pujol li robà la cartera. Tanmateix, ningú no li pot treure el mèrit de convertir el socialisme en la força electoral majoritaria de Catalunya i bastir un partit que, amb totes ls seves contradiccions, ha permès mantenir la centralitat catalana, no nacionalista, és clar. Reventós, els socialistes i els comunistes foren massa porucs davant el presidencialisme i l'autoritarisme de Tarradellas. Segurament podia haver estat pitjor sense la fermesa del mateix Reventós i dels socialistes —és antològic l'article de Raimon Obiols reproduït a l'apèndix—, i finalment s'aconseguí que Tarradellas, i el govern de l'Estat, acceptessin un consell executiu respectuós amb els resultats electorals del 15 de juny. Malgrat tot, hauria calgut visualitzar la victòria socialista amb el nomenament de Joan Reventós com a conseller en cap. No intento justificar la derrota de les primeres eleccions al Parlament del 1980, sinó simplement fer esment de la sensació que algú ens havia aigualit la festa.
Els parlamentaris elegits el 15 de juny tingueren la responsabilitta de redactar i negociar el nou Estatut d' Autonomia. La meva opinió del text estatutari, com la mateixa Constitució, és altament positiva. Però això són figues d'un altre paner. Només he volgut, com a epíleg, explicitar la tasca dels parlamentaris , i parlamentària, de la Comissió dels Vint, massa sovint bandejada per l'absència dels màxims dirigents dels partits i, sobretot, per l'hegemonia pujolista d'aquests vint anys i més.
……
Andreu Mayayo i Artal
Barcelona, 9 d'abril del 2002