Bé es deuen fregar les mans a l'hora que fan la mitja rialla, perquè la seva estratègia els duu ben directe cap a allò que sempre han desitjat. No hi ha res millor que les bregues dins els contraris perquè l'objectiu fixat faci via. Els nostres veïns–ocupants, aquells que tenen ben clar que d'España només n'hi ha una, i que per tant dins aquesta España els catalans —com els bascs o els gallecs— hi sobram (hi sobram en tant que catalans, no en tant que espanyols amb una certa particularitat regional, ben encaixada en la pretesa autonomia de pa amb fonteta), deuen sentir una certa satisfacció (i ho dic així perquè, al cap i a la fi, per a ells no representam gaire cosa més que una màquina de generar ingressos a Hisenda) de veure com aquí, en aquest país inexistent, els quatre suposats «defensors de la terra» ens barallam entre nosaltres gràcies a ells.

Sí, aquesta és la realitat: tota aquesta qüestió del català a Magisteri no és més que el bony que finalment ha eixit a causa del cop que des de fora ens han envergat. I no és una manera de distreure l'atenció del problema, sinó al contrari, de centrar el problema. Servidor és també professor de català a Magisteri, dels que fan la feina que poden i el renou que importa, i ha viscut la qüestió dels crèdits des de fa molts anys, perquè ha estat membre del consell d'estudis de Mestre uns quants cursos, en fa més de quatre, i ha sabut des de dins que de més amunt (des del Ministeri de Madrid o el Consell d'Universitats, no ho sé cert) pressionaven perquè el pla d'estudis es canviàs, amb l'argument que hi havia més crèdits dels permesos per la Llei, i que aquesta pressió era rebuda pel Rectorat, que la traspassava al dit consell d'estudis, el qual durant anys anava allargant la cosa amb l'excusa que era molt difícil trobar un consens per reduir crèdits. Però era evident que tanta pressió un dia o l'altre havia de sortir per qualque banda, i ha sortit finalment pel punt més dèbil, com sempre passa amb els cossos malalts. Tothom sabia que qui duia les de perdre en el cas d'haver de reduir crèdits era «el català», no només perquè en tenia molts, la qual cosa no havia de ser punible per ella mateixa, sinó també perquè els altres departaments afectats no en volien perdre cap, o com a molt qualcun, i es tractava de departaments poderosos. Ens hem de desenganar, tots els departaments de la UIB són catalanistes, fins que els toquen els seus interessos, i la UIB com a tal no és més que la suma de tots els departaments, així que la UIB és catalanista, fins que topa amb els interessos particulars dels departaments (o, per ventura, de qualque catedràtic). Aquesta és la realitat, així que davant la pressió de Madrid s'ha volgut trobar una solució salomònica per mirar de quedar bé amb tothom, i ja sabem que qui vol quedar bé amb tothom no hi queda amb ningú. ¿De qui és, doncs, la culpa que els crèdits de català s'hagin vist reduïts tan dràsticament al pla d'estudis de Mestre i una matèria com la Sociolingüística n'hagi estat suprimida? ¿Del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, com qualcú quasi ha donat a entendre? ¿De la Facultat d'Educació? ¿Del Rectorat? ¿De la Conselleria d'Educació i Cultura? Jo no crec que cap d'aquestes institucions hi tenguessin gens d'interès, a fer aquesta reducció tan dràstica. Ningú hi guanyava res, més que un escàndol que es veia a venir. En qualsevol cas la seva culpa ha estat no saber denunciar clarament, amb veu ben forta, que tot això de l'autonomia de què tant ens parlen no és més que una fal·làcia: ni les Balears com a comunitat ni la Universitat com a institució no tenen ni tan sols l'autonomia suficient per poder decidir per si mateixes, sense interferències de fora, com han de ser els nostres plans d'estudi. Aquesta és la veritat, i d'aquí vénen les bregues domèstiques per controlar la misèria que ens concedeixen. I mentre aquí ens insultam entre nosaltres, allà mantenen ben fort el seu domini i xalen veient l'espectacle que els oferim.

Té raó en Jordi Solé quan diu, al Diari de Balears del passat dia 10, que per als estudiants de Mestre del nou pla d'estudis la Sociolingüística (i els altres crèdits de català que hauran de fer dins aquest complement autonòmic) serà com una nosa i els causarà la sensació d'haver de fer un sobreesforç fora de lloc. Però potser fins i tot en podrem treure profit, d'aquesta situació: ¿quina mostra més clara volem de la precarietat de la nostra pròpia llengua que la que oferirà aquest seu nou estatus acadèmic, condicionat a la voluntat del Govern balear de torn? Com des de fa segles, continuarem ballant al so d'altri. Tot plegat, ben lamentable per a nosaltres, ben profitós per a ells.

Jaume Corbera. Professor de la UIB.