Diari de Balears Digital - Avui
  Dimecres, 7 de maig del 2003. Edició N. 1703
© Grup Serra.
Gabriel Bibiloni
Sobre la imposició de llengües

En el món hi ha dues classes de llengües: les que s'imposen i les que no s'imposen. Una característica essencial de les que s'imposen és el fet que la imposició no és percebuda per ningú com a tal imposició. I, d'altra banda, pel que fa a les que no s'imposen, al més mínim requeriment del seu coneixement o del seu ús tot d'una apareix inevitable la barbolla de la imposició. La noció d'imposició de les llengües realment imposades no existeix simplement perquè tal idea no entra en la discussió pública.

Una propietat bàsica de les llengües sanes i normals és la seva imposició implacable. Els qui neixen a Portugal o a Albània no poden triar: no poden fer altra cosa que parlar portuguès i albanès respectivament. En aquest sentit són llengües indiscutiblement imposades, però ningú no veu això com una imposició, sinó com un fet natural. Com el clima o el paisatge que ha tocat a cada país. La llengua que ha tocat a cada país és vista pels seus usuaris com un instrument de comunicació i de cultura que simplement els és necessari i útil. Un instrument que tenen gelós, per la seva utilitat i perquè, a més, és l'expressió de la seva personalitat i singularitat. Els qui van a viure a un altre país assumeixen sense remolejar la imposició que la societat receptora els farà de la seva llengua en forma de necessitat peremptòria d'aprendre-la i d'usar-la, però aquí ningú no parla tampoc d'imposició. Tanmateix, en el discurs habitual sobre la imposició el que es presenta no és res d'això sinó la idea d'un acte arbitrari i democràticament rebutjable d'uns homes contra uns altres en virtut d'una posició de poder, i aleshores cal dir i emfasitzar que aplicar aquesta idea d'imposició a la normalització de qualsevol llengua natural i pròpia d'un país és ideològicament aberrant. Diguem, de passada, que no es coneixen ocurrències d'aquesta associació d'idees en el cas de processos reeixits: per exemple, ningú no acusa els finesos d'haver imposat el finès a Finlàndia. Com que no hi ha pobles bilingües de naixement, en qualsevol societat on hi ha dues llengües sense cap mena de dubte n'hi ha una que hi és en virtut d'una imposició. Però no a la manera com s'imposen les llengües naturals d'una terra, o com s'imposa el clima o el paisatge, sinó una imposició agressiva feta amb mètodes expeditius, sovint a sang i foc, és a dir una autèntica imposició. Aquí l'espanyol va ser imposat després d'una conquesta militar, pel despotisme borbònic i contra la voluntat indefensa de la nostra gent. Imposat a cops de lleis i decrets, del rentat de cervell de l'escola jacobina, de càstigs als escolars, a base de «habla en cristiano» i amb altres mètodes que tothom sap. Que no ens diguin que això és el passat i que l'estatuts actual de l'espanyol és una exigència de la presència d'un nombre important de persones hispanoparlants a casa nostra. Primer perquè sense els fets persecutoris esmentats ara no hi hauria una massa d'hispanoparlants monolingües per molta emigració que hagués vingut; i, segon, perquè per molts de parlants d'una llengua forana que hipotèticament s'establissin a terres castellanes, mai de mais aquesta llengua forana seria obligatòria per a tota la gent que viu en aquelles terres. Raó d'estat, tant en el segle XVIII com ara.

Allà on hi ha dues llengües la imposada és la que no es veu com a imposada, perquè els imposadors han sabut fer passar la imposició com a orde natural. És a dir, han aconseguit que la gent en tingui la mateixa percepció que la que té la gent de qualsevol país de la llengua natural d'aquest país. Però Déu n'hi do si està imposada. Déu n'hi do si aquí està imposat l'espanyol. No solament perquè l'imposen la Constitució espanyola (única llengua oficial de l'Estat, deure constitucional de saber espanyol) i un centenar i mig de lleis espanyoles, o perquè a tots els centres d'ensenyament primari o secundari l'espanyol és obligatori i s'ha d'aprovar, sinó perquè en general la imposició és un mecanisme social i una peça clau del sistema. Les proporcions de català i espanyol en l'oferta de productes de mercat et fan l'espanyol radicalment obligatori si vols consumir com els altres. Viure aquí sense saber espanyol és impensable. Una persona que no sabés espanyol no sols restaria atrapada a les xarxes d'exàmens escolars, oposicions o entrevistes per a la selecció de personal, sinó que la mateixa societat s'encarregaria d'aixafar-la des de la infància amb el mecanisme de la censura i la ridiculització. Més encara: no es tracta sols de saber espanyol, sinó de la necessitat de parlar i escriure un perfecte espanyol, amb la fonètica d'un natiu i sense rastres d'interferència del català, si un vol ser alguna cosa fora d'algunes torres d'ivori. Imposat i ben imposat.

Encara hi ha en aquest debat una altra perspectiva: la del futur. Per moltes voltes que li facin, per efecte del desequilibri fonamental que hi ha en les situacions de bilingüisme social, les llengües que no s'imposen acabaran essent substituïdes per les que s'imposen. Aquesta és una veritat demostrable científicament, i cal insistir-hi ara mes que mai. Ara que el balanç de la Transició i de vint-i-cinc anys d'unes determinades polítiques lingüístiques van validant unes hipòtesis fetes de molt de temps enrere per la sociolingüística crítica que no són gens afalagadores per a la llengua. Però també perquè encara som a temps de fer les rectificacions necessàries per a assegurar el futur del català.

Per a aquestes rectificacions cal tenir en compte una idea que ja ha estat exposada fa temps: si els catalanoparlants aconseguim imposar el català a totes les persones que viuen en aquest país, tothom veurà el català com un instrument útil, necessari i res més; però si no ho aconseguim o no ho volem fer, sempre hi haurà gent que ens acusarà de voler imposar el català.



Gabriel Bibiloni. Professor de la UIB.

Adreça: www.diaridebalears.com/segona.shtml?1703+6+97065
Diari de Balears - Tel. +34 971 78 8300 - e-mail: master@diaridebalears.com