El centenari de la mort de Verdaguer ha passat inadvertit entre nosaltres. Dilluns vaig cercar–ne qualque referència en els diaris de Palma i no n'hi havia ni una. Tampoc no constitueix cap sorpresa. A uns ciutadans que se'n van a la Fira del Llibre i confonen literatura amb Pérez Reverte difícilment els pot motivar l'autor de Canigó. Tanmateix, essent aquesta una raó important, n'hi ha d'altres de més pes i més determinants. L'opció Pérez Reverte és únicament una aposta pel mal gust literari, fomentada per alguns professors de literatura castellana de la UIB. Res d'importància, en definitiva. Vulgues no vulgues, és, el pecat d'aquests professors espanyols, un pecat venial, en comparança amb el que cometen els seus col·legues del departament de català, entestats com estan a demostrar als alumnes que la literatura és quelcom tan insípid com una cullerada de carbonat. Deixem–ho anar per ara. Al marge de quëstions de bon o mal gust, la nul·la importància que es concedeix a la mort de Verdaguer posa de relleu que la nostra literatura és una literatura esquarterada. Verdaguer no ha estat recordat a cap de les Illes, perquè no tenim consciència que formi part del nostre patrimoni cultural més pròxim, el que s'uneix, de manera indissoluble, a través de llengua i territori. De mica en mica, l'espanyolisme ens guanya la partida amb l'arma, que abans de la mort de Franco, havia d'ésser la nostra eina de recuperació nacional, la democràcia. Ens digueren, des de Madrid, que el marc de joc de les nostres llibertats era l'autonomia, i de llavors ençà ens hem esforçat per tenir una pàtria autonòmica que sembla de veritat i una cultura autonòmica ben endreçada. Els resultats són evidents. I negatius. El centenari del naixement de Pla va celebrar–se a Catalunya i el de Villalonga a les Illes Balears, i cadascú a ca seva i Déu en la de tots. I en el cervell i a l'ànima? I en el cervell i a l'ànima, què voleu que us digui? Serradís a cabassos. El fet que les polítiques culturals de Catalunya i de les Illes Balears trobin molts de punts de col·laboració, que possibilitin fets tan coloristes com la fotografia dels consellers respectius amb Woody Allen o la presència a l'estranger de parades de llibres pagades a l'escot, no basta per a disfressar un aïllament cultural paorós entre les diverses terres catalanes, que és el resultat de la submissió servil a les regles de joc imposades des de Madrid. De mica en mica, amb el guiatge de les institucions que ens són pròpies —en concret la Generalitat governada pels convergents i el Govern de les Illes Balears, en mans del Pacte de Progrés—, donam raó de normalitat a l'esquarterament cultural. La majoria d'escriptors participen de bon grat en la maniobra. I els lectors l'accepten, potser perquè el concepte de regionalització —que és la morfina que necessita tota cultura per a tenir un trànsit plàcid cap a la mort—, ja comença a penetrar en el subconscient col·lectiu. En voleu un exemple, sols un entre tants, pel que fa als literats? La tardor passada, l'ajuntament de Palma va negar–se a condemnar el govern Zaplana pel fet d'haver prohibit l'ensenyament dels escriptors catalans nascuts fora del País Valencià, a les escoles de la seva competència. S'hi va negar, l'ajuntament, per boca de la regidora de Cultura, la senyora Carme Feliu, adduint la voluntat del consistori de no ficar cullerada en qüestions d'altres comunitats. Érem prop de Sant Sebastià. Aleshores vaig escriure un article reclamant que els escriptors, concretament l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana que en representa una pila, manifestàs el seu rebuig a una decisió que no té ni cap ni peus, negant–se a participar com a tal en el sopar de lliurament dels premis. Idò bé: no sols no vaig rebre, per part de l'Associació, una resposta satisfactòria argumentant no sé quina excusa, sinó que el seu president va presidir la festa al costat dels regidors conservadors, els mateixos que havien manifestat a mà alçada que tant se'n fotien si els al·lots valencians no aprenen Riba o Alcover. Polítics, escriptors, gent de cultura i de consciència, hem caigut en un parany força perillós per a la bona salut de la nostra cultura que és, en definitiva, l'expressió de la bona salut de la col·lectivitat. Per fas o per nefas hem donat per bo l'autonomisme cultural, un desbarat. Aquests dies he llegit Víctor Fox, una novel·la força interessant, editada per Lleonard Muntaner. Té un argument sòlid. Víctor Gayà no perd en cap moment el fil de la narració i el desenllaç palesa el seu bon coneixement de l'ofici. Fatalment, aquesta novel·la que és el fruit madur d'un escriptor que reclama l'atenció dels lectors, no arribarà a les llibreries catalanes. Jo, que he estat molt de temps apartat de la literatura de creació, ignorava que els llibres publicats a les Balears no tenen sortida en el mercat català. I aquest fet, pel que es veu tan corrent i que és assumit pels editors, escriptors i agents culturals, a mi m'escandalitza. Les conselleries de Cultura d'ambdós governs, del català i del balear, tenien el deure d'establir els canals de comunicació adients (uep, no parl de subvencions!) perquè la literatura feta aquí o enllà pugui arribar a tots els confins del país. I no ho han fet. Curiosament llegesc que el senyor Pons és a punt d'iniciar una gira de promoció de la nostra literatura per diverses capitals europees. Fet i fet som a dues passes de la fi de la legislatura. Atenent–nos a les circumstàncies que acab d'expressar, la foto d'ell amb Woody Allen és el millor resum d'una gestió cultural que, en l'aspecte literari, haurà estat més colorista que eficaç.

Llorenç Capellà. Escriptor.