D'acord, explicaré què ha passat veritablement a Magisteri amb els crèdits de català de les diverses diplomatures de mestre. Ho faré per dues raons, perquè m'ho demana gairebé explícitament Llorenç Capellà, a qui consider un bon amic, en el seu article del 25 de juny, i perquè tres col·legues meus del departament de Filologia Catalana i Lingüística General, Antoni Artigues, Rosa Calafat i Gabriel Oliver han triat aquesta via periodística per denunciar una hipotètica disminució d'aquests crèdits en el nou pla d'estudis. Ho faig un poc a contracor, perquè no estic segur que aquesta sigui la millor opció per debatre temes acadèmics ni per aconseguir els millors resultats en l'aplicació d'aquest pla. Procuraré, tanmateix, cenyir-me a fets objectius i no fer judicis de valor que ens podrien dur a una espiral de desqualificacions personals en què no vull entrar de cap manera.

El cert és que des de la Facultat de Ciències de l'Educació de la UIB es va promoure la modificació dels plans d'estudis de Magisteri. Em sembla que hi havia raons importants per fer-ho, però aquesta decisió no té res a veure amb el departament que ara dirigesc i, per tant, no em toca a mi de justificar-la, cosa que, a més, em desviaria de l'objectiu d'aquestes ratlles. El que sí puc dir és que el departament sempre va tenir molt clar que el nombre de crèdits de català no havia de disminuir, perquè consideràvem que eren els mínims exigibles si volíem formar mestres que tinguessin possibilitats d'integrar-se en el model d'escola catalana que aquesta societat nostra precisa. Per aquesta raó, i no per cap altra. Ni per protegir la docència de cap professor ni per perjudicar-la: com es pot pensar això amb uns coneixements tan genèrics com els de la majoria de les assignatures de magisteri! En aquesta direcció vàrem orientar la nostra actuació i de fet la Facultat de Ciències de l'Educació va aprovar un pla d'estudis que contenia tots aquests crèdits exactament com els contenia el pla anterior. També va tenir el vist i plau de la Conselleria d'Educació. No em vull penjar cap medalla: va esser mèrit de tots els que vàrem saber coincidir en aquest punt. Aquest pla d'estudis, com és preceptiu, es va trametre a la Comissió Acadèmica del Consell d'Universitats, precedent de l'actual Consell de Coordinació Universitària, per tal que el curs 2002-2003 ja pogués implantar-se a primer. No ho negaré: pensàvem que el procés havia pràcticament acabat i que s'havien satisfet les expectatives de formació dels mestres que seguirien aquest pla. En això ens equivocàrem: no havia acabat. Per via d'urgència, el dia 5 de juny em convocaren a una reunió que havia de tractar dels estudis de mestre. Hi assistiren, també, representants de la Conselleria d'Educació, del rectorat de la UIB i de la Facultat de Ciències de l'Educació. En aquesta reunió, em vaig assabentar que el pla d'estudis objecte d'aquesta polèmica havia estat retornat, ja que contenia un nombre de crèdits superior al màxim que la llei assigna a les diplomatures (en el cas més greu en tenia dos-cents devuit i només en podia tenir dos-cents set) i que no es podia fer servir l'argument de necessitats lingüístiques especials, que s'havia utilitzat per justificar aquest mínim excés. La solució que es va proposar en l'esmentada reunió va esser que els crèdits no acceptats es traguessin de les matèries de català i que es tornàs trametre el pla, també per via d'urgència, a l'esmentada Comissió Acadèmica, única fórmula possible per poder-lo aplicar el curs 2002-2003. Al mateix temps, però, i això és el que no s'ha dit, tothom va estar d'acord de comprometre's a trobar una via que convertís en obligatoris els crèdits que tots havíem acceptat com a imprescindibles en el pla original. Així ho vaig informar al Consell de Departament del dia 6 de juny, el màxim òrgan de govern del departament, i ningú no s'oposà a les decisions que fins aquell moment s'havien pres. Com es pot comprovar, tot això és molt recent. Després, el compromís de l'obligatorietat s'ha començat a precisar: al mateix temps que el pla d'estudis entri en vigor, es dictaran les disposicions legals corresponents perquè els mestres que vulguin exercir en aquesta comunitat hagin de cursar uns complements formatius de català que seran precisament els crèdits que queden fora del pla d'estudis, i no cap altre, en algun cas fins i tot lleugerament augmentats. Insistesc en aquest resultat: els mestres que vulguin exercir en aquesta comunitat hauran de fer almenys els mateixos crèdits de català que feien fins ara. És cert que els que vulguin exercir en altres comunitats autònomes no els necessitaran, però no crec que sigui gaire greu que un mestre que faci la seva feina a Andalusia, per exemple, diplomat per la UIB, només hagi cursat quinze crèdits de català, que és el mínim que haurà de cursar. I també vull deixar ben clara una altra cosa: aquest és el compromís en aquest moment i no voldria ser jo qui l'espatllàs. I, en efecte, en som tan partidari com qualsevol altre dels responsables institucionals que en principi l'ha adquirit.

Certament explicar això és avorrit i no té l'atractiu periodístic de les denúncies viscerals o dels anuncis apocalíptics. Sens dubte hauria estat més divertit discutir el model de professor universitari que defensa Llorenç Capellà, i que només molt parcialment coincideix amb el que jo defensaria, o parlar de les subtileses maniquees que fan que conselleries, rectorats, juntes de facultat i departaments es posin d'acord per dissenyar un pla d'estudis amb la finalitat única de perseguir tres professors que representen, diuen, unes determinades actituds ideològiques. A mi se'm pot retreure de no haver sortit al carrer a aixecar barricades i a cantar el «no pasarán», convenientment reciclat, després de la reunió de dia 5 de juny. Hauria quedat millor davant els que ara me'n demanen comptes. Però hi ha un detall que no puc deixar de considerar important: potser l'obligatorietat de cursar com a mínim el mateix nombre de crèdits de català no hauria fet el camí que ha fet. Què hi farem?, per a mi això és essencial.

Joan Mas i Vives. .