El nou pla d'estudis de les especialitats de Magisteri inclou menys hores de català que els anteriors; concretament, les classes de Sociolingüística deixen de ser obligatòries. Aquesta reforma no era imprescindible, sinó que ha estat una iniciativa promoguda des de la Facultat de Ciències de l'Educació de la UIB (el departament de Pedagogia, per entendre'ns). La creació d'estudis d'Educació Especial ha desencadenat aquest procés. Cal dir que fa dos o tres anys es va fer el mateix intent, però l'oposició de professors i alumnes de Magisteri va obligar a abandonar la proposta. Sembla que «tècnicament» la modificació implicava el mateix sacrifici de crèdits de català. Històries d'aquestes en tenim cada dia a la nostra Universitat i a totes. Els departaments són un compromís entre mèrits acadèmics, influències i corporativisme, i tots miren d'incrementar el seu pes dins la Universitat. Allò que fa especial la supressió dels crèdits de català és, precisament, la seva implicació sociolingüística. El director del meu departament (d'Economia) ho ha entès perfectament quan m'ha comentat: «Home, és que no és igual suprimir el Català que l'Econometria!» El director del meu departament, evidentment, té intuïció sociolingüística. El de Filologia Catalana i Lingüística General no en té. Un motiu més per mantenir l'obligatorietat de la matèria. Joan Mas afirmava ahir al D. de B. : «la via periodística no és la millor opció per debatre temes acadèmics». El català, tema només acadèmic? Amb això està tot dit. Els mestres són els encarregats de transmetre als nostres fills els valors que la generació actual defensa i vol perpetuar. Déu me'n guard, de deixar en mans del departament de català aquesta qüestió. Tota la societat ha de tenir veu en aquest debat, i per això està bé que surti als diaris (i no de mala gana). La Conselleria ha anunciat un decret on exigirà que els mestres hagin aprovat les assignatures ara marginades per poder treballar a la nostra comunitat. Haurem d'analitzar la seva eficàcia. En qualsevol cas, el comportament del departament de Català ha estat erroni. Fins i tot si, efectivament, la disminució de les classes de Català només és aparent. És allò de la dona del Cèsar. L'error ve de l'equivocada percepció que els professors de la Universitat passen per defensors de la catalanitat. L'article de Llorenç Capellà és una clara refutació d'aquest cofoïsme infundat. De fet, allò que haurien de tenir present és que tant els mestres com els professors d'ensenyament secundari són molt més combatius en qüestió de llengua que els professors universitaris, incloent en aquest col·lectiu ben especialment els de Català. És la gratuïta bona consciència que ahir feia escriure a Joan Mas que, rebutjat per Madrid el pla d'estudis, es reuniren amb ell representants de la Conselleria d'Educació, del rectorat i de la Facultat de Ciències de l'Educació, i «la solució que es va proposar en l'esmentada reunió va esser que els crèdits no acceptats es traguessin de les matèries de català». Home, Joan, una mica lacònica sí que ho és, l'explicació. Perquè tots els crèdits suprimits havien de ser de català? I perquè no poses subjecte personal al verb proposar? Són preguntes que no volen qüestionar les conviccions ni el compromís a favor de la llengua del departament, del Rectorat, ni de la Conselleria, però sí que mostren la sospita que algú ha badat molt i que ens vol fer combregar amb rodes de molí.

Joan Mir. Professor de la UIB.