Quan, a les eleccions del passat 17 de maig, Sinn Féin va multiplicar per cinc el nombre d'escons a Dáil Éireann, la Cambra de Representants d'Irlanda, a Dublín, no mancaren les veus apocalíptiques que reberen la notícia com si es tractàs d'una tragèdia nacional, de la fi de la civilització o del fracàs de la democràcia irlandesa. Ara que ha aconseguit la batllia de Belfast, per un sol vot el 5 de juny, la histèria col·lectiva dels unionistes i lleialistes probritànics, d'aquells que no saben dir Sinn Féin sense dir SF/IRA, també és de campionat. Que la capital d'Irlanda del Nord tengui un batlle nacionalista i republicà és, sens dubte, d'un simbolisme molt més eloqüent que el fet d'ocupar cinc escons de cent seixanta-sis a la República d'Irlanda.

Fundada l'any 1603 com a assentament per a colons anglesos i escocesos protestants, sobre terrenys confiscats a la noblesa irlandesa catòlica, Belfast sempre ha representat el paper de bastió de l'unionisme a Irlanda i de centre de l'oposició a l'autodeterminació dels irlandesos. La política municipal s'ha basat històricament en la divisió ètnica de la població i, durant el darrer quart del segle vint, a l'edifici de l'Ajuntament han penjat pancartes gegantines amb eslògans del tipus «No ens rendirem!», «Ni un centímetre!», «Belfast diu que no!», dirigits a la població catòlica/nacionalista que pretenia reclamar els drets civils i polítics. Durant dos-cents anys era difícil trobar un catòlic entre els habitants de Belfast; però varen començar a instal·lar-s'hi al llarg del segle XIX, sobretot després de la Gran Fam dels anys 1840. Els catòlics que fugien de la misèria de les zones rurals eren, a la vegada, una mà d'obra barata per a les indústries tèxtil i naval i una amenaça per als treballadors protestants. La lluita per trobar feina i habitatge, i la creació de guetos ètnics, va desembocar en els aldarulls anticatòlics que encara ara caracteritzen la vida de la ciutat.

A punt de complir els quatre-cents anys d'existència, la ciutat de Belfast acaba d'estrenar el segon batlle nacionalista —l'SDLP va ostentar el càrrec els anys 1997-98— i el primer republicà de la seva història. I el fet que l'honor recaigui sobre Alex Maskey representa una espècie de justícia poètica. Quan Sinn Féin va abandonar la política abstencionista després de les vagues de fam de 1981, el primer càrrec electe sota les sigles del partit va ser Alex Maskey, a les eleccions municipals de 1983, com a regidor de l'Ajuntament de Belfast. Des de llavors, Maskey ha estat víctima de diversos intents d'assassinat, casa seva ha patit atacs amb bombes incendiàries, i un picapedrer que hi feia reformes va ser mort d'un tret. Mentrestant, el suport per a Sinn Féin ha anat en augment, sobretot a partir de l'alto el foc de l'IRA, de manera que, a les eleccions de 2001, es va convertir en el partit majoritari amb catorze regidors d'un total de cinquanta-un. No va aconseguir la batllia fa un any perquè el partit «frontissa» de l'Aliança va sumar els seus tres vots als vint-i-cinc dels quatre partits unionistes en lloc de sumar-los als vint-i-tres dels dos partits nacionalistes.

Malgrat les acusacions que constantment es llancen contra Sinn Féin des de diversos sectors —l'actitud envers el nou cos de policia, la relació amb l'IRA, les presumptes connexions amb la FARC, a Colòmbia, i amb ETA, a través de Batasuna, a Euskadi, etcètera—, enguany l'Aliança ha votat amb els nacionalistes perquè creu que «la millor manera d'acabar amb l'activitat de l'IRA i de consolidar la pau és prioritzar el procés democràtic tot incloent-hi Sinn Féin». Els unionistes els acusen d'ingenus i els adverteixen que perdran vots, però els regidors de l'Aliança han declarat que estan disposats a assumir aquest risc per la pau. Potser pensen, com els bisbes bascs, que la pau és un bé superior? Digueu-me ingènua, també, però mireu què us dic: encara veurem onejar la senyera tricolor d'Irlanda sobre la venerable cúpula de l'Ajuntament de Belfast.

Cathy Sweeney. Outsider.
csweeneyk@yahoo.com