Quins eren els objectius del coronell Tejero quan va intentar el cop d'estat? Retornar als militars l'alta funció de controlar la marxa d'un país que anava cap a la desintegració. Bé, tant de criminalitzar allò de compartir els objectius amb segons qui i resulta que el senyor Aznar els comparteix, al cent per cent, amb Franco i els insurrectes del 23F. Passa, però, que ara aquells objectius s'assoleixen gradualment i des de l'ordre constitucional. En primer lloc, Aznar odia, com les odiava Tejero, les concessions de la transició, és a dir, no accepta, per molt que digui, el pacte constitucional. I amb la Llei de Partits se l'ha carregat. El pacte constitucional, amb l'acceptació dels Estatuts per a cada autonomia, reconeixia que l'organització de les institucions autonòmiques no podia ser imposada (ni modificada) unilateralment, ni per l'autonomia, que l'havia de proposar, ni per l'estat, que n'havia d'aprovar la proposta. La Llei de Partits, però, té dues característiques que, juntes, la fan inconstitucional: afecta només al País Basc, i s'ha aprovat contra la voluntat explícita del seu Parlament. Si el Govern i el Parlament espanyols no han tengut en compte l'opinió dels bascs a l'hora de determinar la composició de la cambra basca (i l'exclusió d'un grup pot transformar una minoria en majoria!), aleshores és ben lícit que, romput l'acord des de Madrid, el govern basc decideixi, també unilateralment, legislar com si Madrid no existís. En segon lloc, igual que quan el 23F, el rei i el seu entorn mediàtic han mostrat implícitament per quins objectius polítics senten simpaties i per quins no en senten cap. Anasagasti ha demanat la intervenció del rei per mirar de fer refredar el conflicte i desviar-lo cap a una mediació del cap de l'Estat (por la cuenta que le trae, afegiria jo), però li han replicat amb contundència que aquest no és el paper que li atorga la Constitució. En canvi, sigui o no sigui el seu paper, després del 23F, el monarca va cridar a capítol tots els partits per advertir-los que havien anat massa lluny en el procès autonòmic i que, ja que ell els havia salvat del cop, ara havien de fer bonda. La LOAPA i altres lleis centralitzadores, a més del «seny» del pujolisme, varen ser els resultats d'aquelles entrevistes. El rei, per tant, és allà on era fa vint anys. En tercer lloc, Aznar, igual que Tejero i que ETA, actua amb lògica casernària, quan el govern basc ho fa amb lògica casolana. És a dir, banderes elefantiàsiques i arengues incendiàries preparen el poble per a l'assalt final. La gatera patriòtica substitueix els arguments. En això, Aznar segueix més el model de Milosevic que el de Tejero: Espanya ha d'intervenir per alliberar la minoria de compatriotes que viu oprimida a Euskadi. Igual que els serbis a Kosovo. I, a l'autoritarisme permanent del govern espanyol, el govern basc només hi pot oposar la moderació del discurs d'Ibarretxe i vint mil homes armats (legalment). Òbviament, el govern basc sap què és la supervivència en la clandestinitat i la deu preparar, igual que ja deu tenir locals, des d'on emetre les informacions de la televisió autonòmica, si l'exèrcit espanyol n'ocupa les seus. Naturalment, el president del govern basc podria sortir d'Ajuria Enea emmanillat enmig de guàrdies civils, però seria una imatge un punt excessiva a l'actual Unió Europea: un atemptat anònim seria més presentable i ajudaria a justificar una intervenció armada i un estat d'excepció. La tensió és enorme i, curiosament, ningú no pensa en un altre Tejero per salvar Espanya. No fa cap falta: altres, a cops de Constitució, fan la feina per ell.

Joan Mir. Professor de la UIB.