Les causes fondes del daltabaix de les eleccions a França són dues: la poca solvència democràtica del seu poble i la manipulació, que agrada massa als seus polítics. La història del protofeixisme a França és llarga i de pes; contràriament, la famosa Resistència antinazi és un invent que només va adquirir un cert cos amb la participació dels republicans espanyols. I la manipulació política comença amb una Constitució gaullista que fa del president un monarca governant i continua amb l'estratègia perversa d'un Mitterrand que, des dels mitjans de comunicació que controlava, va afavorir l'extrema dreta amb la intenció de dividir l'oposició i guanyar indefinidament les eleccions. El sistema electoral francès és molt similar al britànic, i això ens pot ajudar a entendre que la responsabilitat dels resultats no és del mètode, sinó del comportament. El Regne Unit probablement no tendrà mai els problemes de França perquè allà l'antifeixisme és realment sentit per tota la població i, a més, tothom està satisfet amb un sistema polític que descansa en dos partits alternatius i algun recanvi. Allà, el fracàs d'una opció (conservadors o laboristes) no és el fracàs del sistema perquè la gent pot provar de fer confiança a l'alternativa, i després encara hi ha la possibilitat de recórrer al recanvi (liberals, nacionalistes, etc.) sense que perilli l'estabilitat. Mitterrand, en canvi, va voler pervertir la lògica d'aquests sistemes dissenyats per a l'alternança de dos partits majoritaris. Va voler incrementar artificialment els vots de l'extrema dreta per convertir el Partit Socialista en l'únic hegemònic. Ha resultat, però, que l'extrema dreta ha trobat un camí de creixement que no és gens artificial perquè França és un estat malalt. De tot això, n'hauríem de treure conseqüències. Vist com han anat les coses, els nostres polítics juguen amb foc. El PP vol ignorar que l'estabilitat d'un sistema es fonamenta en la possibilitat d'adaptació a circumstàncies noves. I l'adaptació és més fàcil quan el mateix sistema proporciona alternatives. El PP intenta, justament, el contrari: eliminar–les. Aznar és tan manipulador com De Gaulle o Mitterrand. A França, l'electorat no ha vist alternatives i les ha cercat a fora del sistema. La Constitució actual possibilita la cohabitació d'un govern socialista (Jospin) amb un president neogaullista (Chirac) que han de compartir responsabilitats executives. Jospin i Chirac són, realment, corresponsables de la política francesa dels darrers anys. Això fa que dues terceres parts dels electors no siguin capaços de trobar cap diferència entre ells dos. Els descontents amb la política d'un no han pogut votar l'altre: el sistema els ha fet indistingibles. Vet aquí el problema. Perquè, de descontents, n'hi ha molts. Els genera la por a una immigració important, que va associada a un increment de la inseguretat. Ara, a la segona volta, el sistema intentarà salvar els mobles apel·lant al «vot republicà». És a dir, l'esquerra demanarà el vot per a la dreta. Més confusió. De manera semblant hem pogut veure com, al País Basc, s'imposava el joc brut per aconseguir la victòria del «bloc constitucional». El PP i el PSOE han arribat a la mateixa situació malsana que s'ha produït a França amb la cohabitació: l'agermanament del Pacte Antiterrorista els ha convertit en opcions idèntiques. En la mateixa línia s'ha d'inscriure la il·legalització de Batasuna (el PP intenta, exclusivament, asfixiar el PNB i deslegitimar–lo com a cap d'una família abertzale majoritària que, d'aquesta manera, artificialment, es convertiria en minoritària). També va per aquí l'intent de fer entrar CiU al govern de Madrid, esborrant així el recanvi a Catalunya (el resultat final seria una CiU identificada amb el PP pel fet de governar junts, i el PSOE forçat a identificar–se amb el govern per la via dels consensos imposats). Aquesta estratègia del PP és bona per a ell, però és perillosa per al sistema. El PP practica una política tan autoritària que fa innecessària l'aparició d'una alternativa del tipus Front Nacional, i al mateix temps desactiva l'oposició del PSOE fent–lo aparèixer com el seu escolanet. Tenen, de moment, la victòria assegurada; però, què passarà quan la gent se'n cansi? Què votaran? També la política balear hauria de fer examen de consciència, i no només per la imatge de desunió del Pacte de Progrés, ben homologable al desgavell de «l'esquerra plural» francesa (com bé denunciava dimecres passat Miquel Payeras), sinó també per la política catatònica del president Antich, que, a més, no ha pogut ni ha volgut desmarcar–se del seguidisme suïcida de Zapatero amb el PP. Què n'ha dit, per exemple, de la immigració i de la inseguretat ciutadana que no sigui políticament correcte, i per tant banal? Aquí, el PSOE és tan poc alternativa al PP com ho és a la resta de l'Estat. I això que el mateix Antich va proposar la solució: «Ser més PSIB que PSOE». Mostrau com, li haurien contestat un temps.

Joan Mir. Professor de la UIB.