Dijous passat, en una taula rodona a Manacor, vaig disposar de cinc minuts per parlar de nacionalisme. És un exercici interessant constrenyir a cinc minuts un tema tan complex. Obliga a ser subjectiu i telegràfic. Vet aquí el resultat: Les tres grans ideologies polítiques que va generar el segle XIX són: el liberalisme, el socialisme i el nacionalisme. El nacionalisme no és el contrari del socialisme (Gabriel Alomar, per exemple, predicava la compatibilitat de les dues ideologies) ni del liberalisme. Els nacionalistes ho poden ser independentment del seu compromís social o del seu model econòmic. La segona peculiaritat del nacionalisme que m'interessa és que només existeix en situacions transitòries, fins a la sobirania. El nacionalisme sempre és una reacció contra l'opressió d'un estat o una voluntat de dominar altres pobles. Però aquest darrer és un nacionalisme bord, contrari a l'anterior. Déu me'n guard, de ser nacionalista, si fóssim independents! Per tot això, el liberalisme i el socialisme han tengut millor premsa que el nacionalisme. El nacionalisme només creix en condicions polítiques anormals i, consegüentment, a diferència de les dues altres ideologies, ha generat poca doctrina (Otto Bauer, per exemple, és un dels pocs marxistes que se n'han ocupat, i això perquè vivia dins una estructura política tan anormal com l'imperi austrohongarès). I les aportacions intel·lectuals dels clàssics del catalanisme són, al meu parer, poc útils per analitzar la situació actual. Són del temps dels imperis i les colònies, i avui els mecanismes de dominació són més subtils i han estat posats de manifest per les teories de la dependència i les anàlisis del neocolonialisme. Avui sabem que els mecanismes de dominació són principalment psicològics i que l'element cultural (la infravaloració de la pròpia cultura per part del dominat) és essencial. I això té una conseqüència sorprenent: el nacionalisme no és una opció que es pugui graduar des del regionalisme fins a l'independentisme, sinó que aquests dos conceptes són gairebé antitètics. El regionalista accepta que la seva cultura és, com a molt, un complement important de la dominant (la de l'estat), mentre que l'independentista sap que una ha d'acabar mentjant–se l'altra si conviuen per força dins una mateixa estructura política (la condició quimèrica del bilingüisme n'és la prova). L'independentisme només és possible quan l'estat el fomenta; per exemple, amb 300 anys seguits de discriminació. Aleshores, després de provar–ho tot, l'independentisme esdevé l'únic nivell lúcid del nacionalisme. I quan el nacionalisme aconsegueix ser lúcid deixa de ser complicat. Analitzem, per exemple el comportament d'ETA.

Fa molt, quan ETA va detectar que l'estat no actuava amb contundència contra la droga que faria greument la joventut basca, es va dedicar amb èxit a caçar els narcotraficants. La raó de ser dels nacionalistes és defensar els seus (això proclamava també l'IRA, i els irlandesos se'n sentien reconfortats). ETA va ser conseqüent quan va protegir la salut i la integritat de la joventut basca. Per la mateixa lògica, ETA hauria de saber que el nacionalisme català ha de defensar primer de tot la vida dels seus i, consegüentment, hauria de caçar els etarres si maten catalans com varen fer amb la bomba d'Hipercor. La connivència d'alguns nacionalistes catalans amb un nacionalisme tan incongruent com el d'ETA és absolutament incomprensible.

Tan incomprensible com les demandes de sobirania del govern pujolista que, simultàniament, maltracta la sobirania dels bascs votant a favor d'una llei espanyola que no afecta més que el País Basc i que ha estat rebutjada explícitament per la institució que representa la voluntat sobirana d'aquell poble: el seu Parlament. Ser nacionalista no és fàcil, però és senzill.

Joan Mir. Professor de la UIB.