El diari ABC ha destapat que l'any passat el secretari general d'ERC, J. Ll. Carod–Rovira, es va entrevistar amb A. Otegi, líder de Batasuna, per mirar d'aconseguir que ETA no atemptàs a Catalunya. La reacció de tots els partits ha estat prompta i grandiloqüent: Rodríguez Ibarra ha parlat de demència i insolidaritat, i Duran i Lleida de repugnància moral davant els contactes. Òbviament, allò que critiquen no són les entrevistes, sinó que Carod actuï coherentment amb la seva ideologia nacionalista catalana. I només la curtor o la hipocresia poden explicar una impostura d'aquesta magnitud. Amb la crítica, allò que defensen els polítics benpensants és l'immoral monopoli de l'egoisme per part dels estats. A Carod l'han censurat per fer allò que fa qualsevol estat: mirar per als seus. La diplomàcia espanyola es mou per salvar la vida dels condemnats a mort espanyols en presons d'altres països, i ningú no l'acusa d'insolidària per no incloure els altres condemnats en les seves gestions. També intenta que siguin alliberats els espanyols segrestats per organitzacions terroristes o guerrilleres, sense que això signifiqui que l'Estat espanyol està a favor del terrorisme internacional. Per què Carod no pot fer exclusivament per als catalans allò que els espanyols (diplomàtics, religiosos o mediadors en general) fan exclusivament, insolidàriament, per als seus connacionals? La resposta només pot ser que Carod és espanyol i Espanya no reconeix més àmbit de solidaritat (ni d'insolidaritat) que el seu territori. El problema és que Carod no se sent espanyol, però Espanya considera que, així i tot, té dret a imposar–li l'espanyolitat, entesa com a àmbit exclusiu de solidaritat real. Aquesta és la qüestió que s'haurien de plantejar els polítics que volen criticar els contactes de Carod amb Otegi: quin principi moral pot servir per censurar que els catalans defensin només els catalans si, al mateix temps, serveix per aprovar que els espanyols defensin només els espanyols? Criticar Carod, finalment, equival a criticar que Catalunya tengui estat o pugui fer allò que fan els estats. Però, si és així, la postura moralment censurable és la de Rodríguez Ibarra i no la de Carod (la de Duran i Lleida, que s'anomena nacionalista català, és senzillament surrealista). Es tracta de la immoralitat de voler per a Espanya el privilegi de la insolidaritat i negar–lo a Catalunya.

No vull acabar sense puntualitzar que, malgrat aquestes reflexions, no crec gens la versió de l'ABC ni la de Carod. No crec que Carod «demanàs clemència a ETA» per als catalans (versió ABC) ni per a tothom (versió Carod). El conec, té experiència política i sap que, per a arribar a ser un estadista, ha d'actuar sempre com un estadista. Una família pot demanar clemència per a un parent pres o segrestat, però un polític ha d'exigir o pactar acords amb els interlocutors. Un polític no perd el temps amb arguments ètics perquè sempre són fàcilment refutables des d'uns valors o apreciacions diferents. Churchill, Roosevelt i Stalin, per exemple, eren estadistes, i a Yalta parlaren de geopolítica, de mapes, diríem la gent corrent. Carod i Otegi també varen parlar només de geografia. N'estic segur. Carod li degué dir, a Otegi: «A veure, Donostia és Espanya?». «De cap manera! Donostia és Euskadi», degué contestar Otegi. Aleshores la rèplica de Carod havia de ser: «Doncs si tu vols que jo consideri que Donostia no és Espanya, tu també has d'admetre que Girona no és Espanya. Entesos?». I Otegi degué dir que sí. El millor remei contra la violència és ensenyar al qui no sap.

Joan Mir. Professor de la UIB.