Dissabte passat, en el meu article setmanal feia referència a una informació que havia sortit dos dies abans en aquest mateix diari. Resulta que la taxa de delinqüència a les Balears en el 2001 va augmentar un 31'1% respecte a la de l'any 2000. Afegia que, a més, el primer trimestre d'enguany s'havien comès un 49'6% més de delictes que en els tres primers mesos de l'any passat. Un 49'6% acumulat a un 31'1% dóna, calculadora en mà, que la criminalitat ha augmentat un 96% en dos anys. No és un problema mundial ni estatal, només aquí s'ha doblat en tan poc temps la quantitat de delictes (i de víctimes). Paral·lelament ha transcendit que des que governa el PP ha disminuït el nombre de policies nacionals contractats. Concretament aquí sembla que el dèficit és de dos–cents. Si jo fos Le Pen, estaria content de poder atacar tan fàcilment el Govern de Madrid i l'entranyable actuació de la seva delegada a la terra, la senyora Cirer. Si jo fos Le Pen també estaria content de la resposta crítica a aquestes xifres espectaculars (que incomprensiblement no sortiren a la primera plana). En aquest diari han aparegut només dues consideracions, això sí, lúcides, serenes, ponderades i que jo compartesc. L'editorial del mateix dia reflexionava sobre la necessitat d'una millor política de la Unió Europea respecte de la immigració. I Miquel Payeras, per la seva part, dilluns assenyalava encertadament que la delinqüència està relacionada bàsicament amb la misèria, i que la solució és aconseguir disminuir les desigualtats entre pobres i rics (en el món, supòs). Ja he dit que estic d'acord amb aquest diagnòstic i amb aquesta solució. Només hi ha un problema: que estic segur que en Le Pen també hi està. La tesi de Le Pen és que la política de la Unió Europea és insatisfactòria i, justament per això, com que l'electorat francès no la pot canviar, aleshores convé abandonar la UE i fer confiança a polítics com ell, que tenen la fórmula perquè França tota sola resolgui el problema. La tesi de l'editorialista era impecable, parlava d'un problema europeu i d'una solució europea. L'única objecció possible és que l'editorial sol fixar l'opinió del diari respecte a una notícia del dia. I la nostra immigració (més d'un 40% de la població) no té gaire relació amb la política comunitària, sinó amb allò de la mobilitat dels espanyols i les competències del Govern central al respecte (si no és que, com ens volen fer pensar, la paraula «immigrant» ha canviat de significat). Si jo fos un Le Pen local n'estaria molt content, de poder fer un discurs pròxim als ciutadans mentre les plomes progressistes perden la llet pasturant per indrets distints i distants d'aquells que contemplen els problemes reals de la gent (i ara i aquí la inseguretat és el primer). I quant a l'altra dificultat, les diferències que hi ha entre pobres i rics, el món mundial és una mica massa gros per posar–hi remei des d'aquí, i per això no convé, entretant, deixar la porta del carrer oberta en anar a dormir, no fos cosa que uns quants policies i tancar amb pany i forrellat ajudin a passar la nit sense ensurts. Si jo fos Le Pen, trobaria que guanyar les eleccions a Mallorca és més fàcil que a França. Som conscient que dissabte passat vaig encetar un tema polèmic: la relació que hi ha entre la immigració i la delinqüència, però no en traurem res de bo de la impostura intel·lectual de deixar de banda allò que ens destorba. Davant l'increment escandalós de la delinqüència a les nostres illes, totes les interpretacions poden ser útils, totes les reflexions poden ser pertinents, totes les preguntes són acceptables. Per exemple, la de qualsevol ciutadà una mica primari, com jo mateix, que, dades en mà, pensa: «Espanya, de cada vegada ens envia més xoriços i menys policies... què passa?». Una resposta habitual (de l'esquerra) és fer com si no passàs res, no donar importància (no posar a la primera plana) la qüestió, que això engreixaria l'extrema dreta. Una altra (també de l'esquerra) és elevar el nivell del debat, no rebaixar–se a analitzar dades concretes d'ara i aquí, i especular filosòficament sobre l'essència última del mal. Finalment, la de na Cirer és la més sensata: callar i, si passa, passa. Bé, si això és tot quant se'ns acud, en Le Pen ho tendrà molt fàcil a Mallorca.

Joan Mir. Professor de la UIB.