Un temps, quan jo era infant i el món caminava lentament perquè arrossegava un cabal de contradiccions, la notícia d'un diari era incontestable. Que no és cert que els albercoquers donen fruit per Nadal? Què voleu que vos digui? No és cert, per si ho diu el diari potser ho comenci a ésser. Vull suposar que allò que sortia escrit en lletra impresa era mal de desdir. Jo vaig créixer amb aquesta cultura, de manera que en llegir en el diari un desbarat de pes, primer em plany de com va el món, encara que acte seguit arribi, per pura lògica, a la conclusió que els meus companys de DdB s'han equivocat de cap a peus. Ja som un home fet —cinquanta-sis anys vaig complir l'abril— i reaccion com sempre ho he fet. Així vaig reaccionar —segons el meu costum—, abans d'ahir, en llegir una informació de Carme Castells sobre la rebaixa de crèdits per a l'ensenyament del català a Magisteri. Abans de prendre el primer cafè, em vaig dir que la informació de la meva companya era quelcom semblant a les rodelles de Sant Joan, que fan moltes espires i poc foc. En canvi, després de prendre'm el cafè, ja ben espavilat, vaig haver d'admetre que el rigor professional de Carme Castells em mereix tot el crèdit del món, de manera que hi havia moltíssimes possibilitats que la notícia que donava, amb tots els matisos que vulgueu, fos certa. D'altra banda, l'actuació més aviat tèbia de la UIB en referència a la normalització lingüística i al prestigi social de la llengua catalana, no em mereix gaire confiança. I la del departament de Llengua i Literatura Catalana, en concret, gens ni mica. A més a més, aquesta desconfiança no és cosa de fa dos dies, sinó que ve de molt enrere, quan Joan Mas i Vives no n'era responsable. Per tal d'ésser més concret, el departament de català de la UIB no ha tingut aquella incidència social que era d'esperar en un país venut, en el qual el fet d'estudiar català implica, per part de l'alumnat, haver pres consciència de les mancances històriques, culturals i socials que patim. Fa la impressió, ara ja des del punt de vista literari, que el departament de català s'ha obsessionat per encabir-se en torres d'ivori o per granar la carrera com madò Garumbau. Vull dir que es passa d'exquisit o de populista, perquè mai no ha connectat amb el carrer, al marge que els futurs llicenciats aprenguin a accentuar correctament, cosa que no dubt que aprenen. El professorat de magisteri, en canvi, ha transmès als seus alumnes una cultura viva, i potser —ho dic avançant-me a les crítiques— plena d'errors, cosa que no m'espanta, perquè tot allò que és viu és millorable. Vulgues no vulgues, Biel Oliver, Antoni Artigues i Rosa Calafat han aconseguit que l'antiga Normal sigui un ens present a la vida palmesana i mallorquina. És evident que els tres són políticament incòmodes. Tenen veu pròpia, critiquen el sol abans que s'aixequi i no els tremola el dit a l'hora d'assenyalar els culpables d'aquest estat de frustració que predomina, actualment, entre els col·lectius nacionalistes. Oliver, Artigues i Calafat no es limiten a explicar gramàtica als seus alumnes, sinó que malden per ensenyar-los a estimar un país, el seu. Al marge d'això, és cert que són tossuts i verbalment agressius. Tanmateix, si no fos per gent com ells aquest poble clouria els ulls. Dic això, perquè després de llegir la raonada exposició de Carme Castells, arrib a la conclusió que la rebaixa dels crèdits per a l'ensenyament en català a magisteri —del tot injustificable i que s'hauria de tornar enrere a corre-cuita—, és una mena de càstig als tres professors esmentats. Puc equivocar-me, i potser jo som l'únic que ha sentit renou de sabres. Però, en qualsevol cas, les coses s'han publicitat de tal manera que no puc pensar altra cosa. Parlem clar: per als sectors espanyolistes, Oliver, Calafat i Artigues, són un monument a allò que en diuen la intransigència catalanista. Té res a veure, aquest estat d'opinió minoritari i políticament interessat, amb la rebaixa? El rector Huguet afirma que s'ha duit a terme amb el vistiplau del departament de Filologia Catalana i de la Conselleria de Cultura. I aquest pacte a tres bandes, en lloc de tranquil·litzar-me, em posa en guàrdia. Què ha passat, veritablement, a Magisteri? El tema és prou important (i preocupant) perquè els responsables es prenguin la molèstia d'explicar-nos-ho.

Llorenç Capellà. Escriptor.